Existeix una relació fraternal entre aquells pobles que són en calma i les teulades antigues. Vist des de l’alçada, aquestes teulades, les antigues, semblen vives i fèrtils. Respiren com ho fa l’aplom d’un gripau. I, de fèrtils, potser les n’ha fet el pas del temps, el qual hi ha anat acumulant tot allò de nosaltres.

Heu olorat mai una teula antiga? És com una esponja. Si es pogués encabir al puny, al prémer rajaria un fil de paciència. Com la dels padrins.

Un poble, i ja no només un poble, sinó tan sols una casa amb teulada nova fan la sensació de no pertànyer, encara, a l’entorn. Això també passa amb els testos. Fixeu-vos-hi: els testos de pedra o argila vells, esquerdats, bruns... són els que configuren harmonia i benestar al jardí o a la terrassa. La meva conclusió és que les coses velles són les que ens acaben fent sentir com a casa. Vés a saber per quin estrany procés. Potser per una estranya connexió familiar amb els sentits, no ho sé. Sigui com sigui que, per molts anys, els pobles de les garrigues continuïn conservant les teulades amb teules d’abans. I qui diu les teules, diu la paciència, l’harmonia, el saber estar, la bonhomia, la quietud, la saviesa, lo rural, la rudesa...