A hores d’ara, desconec quants garriguencs han participat en la campanya de rebel·lió contra els peatges i s’han plantat davant les barreres amb la intenció de passar de franc. En qualsevol cas, si tots els qui tenen motius més que justificats per participar-hi s’haguessin negat a pagar als peatges de l’Albi o de les Borges, avui el Departament d’Interior de la Generalitat hauria de tramitar centenars de multes. Ara bé, més enllà de les complicitats i simpaties que pot generar espontàniament la campanya, cal analitzar a fons per què hem arribat a aquesta situació i quins són els antecedents. Aquesta anàlisi ens pot oferir, al meu parer, una radiografia molt completa i reveladora del que hem estat i del que som com a país i dels interessos econòmics i polítics concomitants. Els peatges, doncs, potser poden il·lustrar-nos una mica sobre la sociologia política de Catalunya i les servituds i claudicacions inconfessables que ens han menat a l’actual estat de postració nacional. Per començar, la construcció de l’autopista AP-2 constitueix per als garriguencs –per tant, com a catalans– l’única inversió pública viària digna de consideració dels darrers seixanta anys. La resta han estat només pedaços o reformes, i sovint executades en terminis tan llargs que no hem pogut evitar la impressió que no s’acabarien mai més o que la materialització del darrer tram coincidiria, fatalment, amb el deteriorament ja del primer. El cas de la reforma de la C-333 és paradigmàtic en aquest sentit. Doncs bé, la gran inversió viària dels temps moderns s’ha hagut de finançar íntegrament amb capital privat, de què s’ha rescabalat mercès a unes concessions “eternes” que estem pagant els ciutadans. Això ens obliga ja a plantejar-nos la primera pregunta: per a què necessitem l’estat espanyol si no serveix ni tan sols per construir les grans infraestructures que vertebren un país i aquesta despesa ha de recaure exclusivament en la ciutadania? Segona consideració: com que pel que es veu les concessions “són ruïnoses”, l’Estat va eximir i eximeix els seus titulars de pagar, com tot Déu, l’IBI. Ja tens, doncs, els pobres ajuntaments pledejant contra el gegant, fins i tot davant del Tribunal Suprem, per aconseguir que es respecti un mínim criteri d’equitat fiscal. Tercera consideració, allò que havia de tenir una finalitat purament instrumental –ço era buscar finançament privat per a unes inversions que l’Estat no volia afrontar– resulta que s’ha acabat convertint en un negoci dels més lucratius del món. Tant és així que avui, Abertis, amb les ingents plusvàlues acumulades durant anys i panys de concessió, s’ha convertit en un autèntic monstre multinacional que gestiona centenars de quilòmetres d’autopista a Itàlia, França, Argentina, Xile, etc. Dels astronòmics beneficis que proporciona aquest negoci, ja no vull ni parlar-ne, perquè les xifres semblen irreals i tot. Mentrestant, les concessions, malgrat que la inversió ja fa anys que està amortitzada, s’han renovat un cop i un altre. Ah, les esmentades renovacions s’han aprovat amb el consentiment –quan no n’han estat els instigadors directes– dels dos principals partits catalans. Per cert, si més no, un d’ells manté sense cap pudor ni vergonya exalts dirigents seus al consell d’administració de la concessionària. Per acabar-ho d’adobar, entre els accionistes destacats de la concessionària hi ha la principal entitat d’estalvis del país, de què ha anat obtenint uns dividends envejables. En resum, un estat incompetent ha convertit els peatges en sangonelles insaciables que, alhora que empobreixen la majoria de catalans, enriqueixen ignominiosament una minoria perfectament connectada amb les elits econòmiques i polítiques del país. Per tant, els qui optin legítimament per no pagar han de saber que els culpables de l’espoli tant són allà com aquí i per això val més que no confiïn gens ni mica en els qui mentre diuen que els comprenen no paren de tramitar les sancions.