Fa uns dies l’Ateneu Popular Garriguenc i Conca 22 van presentar un informe comparatiu entre el que costaria construir la nova autovia A-27 entre Montblanc i Lleida i el que valdria alliberar el peatge de l’AP-2 en aquest mateix tram. Són 305 milions d’euros contra 129. Tenint en compte que l’autopista de peatge té molt poc trànsit en aquest tram i que ja hi ha la N-240 sembla estrany que encara s’hagi de reivindicar el que és obvi. I el que és obvi i lògic en un context de crisi és alliberar els peatges (la concessió acaba el 2021) i no castigar el territori amb una altra infraestructura que s’afegeixi a la nacional, l’autopista i l’AVE.

La reivindicació de les entitats ha coincidit, a més, en el temps amb la campanya #novullpagar, que alimentada per sectors de l’independentisme posa l’accent en el greuge comparatiu entre Catalunya i la resta de l’estat en aquest tema. De fet, el 60% dels diners que obtenen les concessionàries dels peatges a l’estat surten de Catalunya. I la culpa no és, evidentment, dels treballadors de les autopistes -els que més pateixen la campanya dels ciutadans emprenyats- i potser tampoc d’empreses com Abertis, que exploten el seu negoci sense miraments. De fet, la concessionària que controla La Caixa va tenir el primer trimestre de l’any un benefici brut als peatges de 136 milions i uns costos de 36 milions.

El problema és dels polítics. Ells són els que permeten que concessions que estan més que amortitzades s’allarguin per no se sap ben bé quines pressions i quina lògica i els que prefereixen projectar una nova autovia com l’A-27 (que en el millor dels casos tardaríem anys i panys a veure feta) que no pas plantejar-se mesures racionals com alliberar peatges. De fet, fa un anys es va crear a Madrid un fons de rescat de peatges. El van pactar el PSOE i ERC però la crisi i l’ordre de prioritats han fet que no s’hi hagi posat un duro.

I ara, pressionats per l’emprenyament ciutadà i uns peatges abusius, els volen ressuscitar.