Darrerament m’han regalat un joc nou, molt adient per als temps de crisi que estem vivint. S’anomena Euromonopoly-GRIPS. GRIPS es refereix a les inicials dels països que es troben al llarg del recorregut del tauler: Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya (Spain). S’hi juga essencialment com al Monopoly, però en comptes de construir edificis per llogar-los i escanyar els teus rivals, col·labores amb els altres jugadors per construir bancs ètics (com Triodos Bank, Oikocredit, etc.) i també per devaluar l’euro en tota l’eurozona, no en un sol país. Cada jugador procura comprar la llicència per a una sèrie de ciutats i si té dues o més llicències del mateix país hi pot posar bancs ètics i sucursals. Després podrà concedir crèdits sempre que no siguin per especular en la construcció, cobrar comissions raonables als que cauen a les caselles que té en propietat, etc.

Cada jugador comença el joc amb cent mil euros, uns diners que semblen pocs per a un grup bancari, però l’objectiu no és obtenir com més guanys millor. No importa la quantitat de diners que guanyis, ni pretens arruïnar els teus companys de taula, sinó que l’objectiu és devaluar la moneda europea entre tots perquè està sobrevalorada. Al començament del joc un euro val un dòlar amb quaranta cèntims. Quan fas un guany pots convertir immediatament els euros en dòlars a la banca central i l’euro es devalua per a tots en un punt, és a dir, un cèntim de dòlar. Quan algú cau a la casella d’un banc teu o quan et toca la rifa, quan vols sortir de la presó, etc., si cobres o pagues en dòlars la cotització de l’euro baixa un punt. Si cobres o pagues en euros, la seva cotització puja. El joc s’acaba quan s’aconsegueix que l’euro valgui igual que un dòlar en el termini d’una hora. Si no s’aconsegueix vol dir que la moneda comuna es desintegra i tots els jugadors se’n tornen a casa amb la cua entre les cames.

El joc de l’Euromonopoly-GRIPS està basat en una de les propostes fetes per l’economista Manuel Castells (La Vanguardia, 2 de juny 2012, pàg. 21) amb l’objectiu de sortir de la crisi: forçar la devaluació de l’euro en el seu conjunt, no al sud d’Europa o en un sol país.