No m’agrada donar disgustos ara que ja està tot prou fotut, però igual que als nens se’ls ha d’explicar la veritat de certes entelèquies monàrquiques, crec que els grans, a la llarga, viurem més tranquils si assumim que Catalunya no serà independent ni ara, ni el 2014, ni crec que el 2040 tampoc. Ja veurem si el 2400. El pillatge econòmic del que som víctimes en els últims temps i les enquestes ascendents poden semblar motius d’optimisme, però, en realitat, és ben al revés: ara que a Espanya necessiten més que mai tots els diners que ens puguin robar i encara una mica més, precisament ara... creieu que ens deixaran marxar? Ja podem fer un referèndum que doni el 100% de vots favorables, que ells es trauran de la màniga una llei que l’invalidi. Si al president Mas ja se li veu el llautó d’una hora lluny amb el tema del pacte fiscal, entestat a marejar la perdiu, en plena majoria absoluta del PP, amb un objectiu que ni ell mateix es creu... no estan fent el mateix, però amb una meta mil vegades més utòpica, els que alimenten la falsa esperança d’una Catalunya lliure? Com se suposa que ho hem d’aconseguir? Convencent els polítics espanyols i regalant-los uns iogurts de la Fageda com a mostra de bona voluntat? Esperant que el Laporta guanyi les eleccions generals espanyoles? O ens hem de tirar a la lluita armada com els bascos (que ni així l’han aconseguit)? L’única opció una mica realista que se m’acut és anar a la font de totes les nostres darreres desgràcies, Europa, i a veure si, quan ja estiguin una mica més tranquils amb el tema de la crisi –posa-li d’aquí a uns trenta anys–, a veure si llavors algú pot picar pedra a Brussel·les i la Merkel júnior s’apiada de nosaltres. Comptant que llavors ja ens governarà un partit realment interessat a marxar d’Espanya i no uns venedors de fum com els convergents, clar. Bé, espero no haver-vos deprimit molt. I si de sobte us sentiu més vostre el triomf de la Roja, correu a celebrar-lo a la placeta del Terrall, que hi ha vuitada...