Recordo perfectament com a la Comissió de Justícia del Parlament els qui ara promouen les patrulles ciutadanes i els sometents i ens els presenten com un instrument idoni per combatre la delinqüència rural no paraven d’exigir més presència policial als pobles i acusaven el Govern de destinar-hi pocs efectius. Malgrat que en aquell període –els anys 2009 i 2010– la Generalitat ja patia una minva d’ingressos galopant que obligava a contenir la despesa, els diputats de CiU –aleshores a l’oposició– acusaven el Govern de desemparar els pagesos i els ramaders i denunciaven que la inseguretat i els robatoris estaven assolint proporcions alarmants. Curiosament, ara que els robatoris encara s’han incrementat més i que el clima d’inseguretat va creixent, en lloc de preocupar-se per dotar les nostres comarques amb el contingent d’agents que llavors consideraven imprescindible, es limiten a elogiar la col·laboració ciutadana i la consideren un bon model de futur.

Al meu parer, incentivar i promoure les patrulles ciutadanes constitueix una errada política monumental i acabarà duent males conseqüències. En què em baso per afirmar això? Doncs en cinc raons fonamentals. La primera és que un model de seguretat que atorgui al ciutadà la responsabilitat de patrullar vigilant els seus béns trenca amb els principis bàsics de la nostra tradició jurídica, segons els quals la seguretat i l’ordre públic són competència exclusiva de l’administració. Catalunya no és Texas i des que s’hi va implantar l’estat de dret modern i un sistema fiscal avançat correspon només al Govern fer-se càrrec de la seguretat, d’acord amb el monopoli de la força que li ha estat atorgat. La segona, perquè si la Generalitat ja no pot garantir la seguretat al territori, la ciutadania té tot el dret a preguntar-se per què dallonses serveix. La tercera, perquè un Govern que tan resolutiu és amb l’ordre públic –només cal veure la contundència amb què desallotja i dissol concentracions multitudinàries amb contingut polític– no pot ser que es declari impotent per afrontar els robatoris a les zones rurals. La quarta, perquè un model de seguretat mixt que comporti la mobilització permanent d’escamots ciutadans és insostenible, ineficient i, de fet, il·legal. Per poder cobrir efectivament una comarca com les Garrigues, per exemple, requereix que a cada poble hi hagi mobilitzats grups de ciutadans. Per tant, estem parlant en total entre dos i tres centenars de persones, pel cap baix. Algú creu que un contingent així es podrà mantenir actiu gaire temps? Algú s’ha parat a pensar que amb vuit o deu mossos més desplegats a la comarca els resultats serien molt millors i el cost real per als pagesos i els ramaders –perquè el seu temps també té un preu valuós– seria infinitament menor? La cinquena raó –i potser la més important– és que algú acabarà prenent mal de debò. Una part dels qui cometen robatoris a trossos i granges se sentiran intimidats per aquestes patrulles i es traslladaran a un altre lloc. Això obligarà, de retop, a estendre les patrulles arreu, però altres optaran per emprar mitjans més expeditius o violents.

Tolerar o comprendre les iniciatives espontànies de col·lectius de ciutadans que s’organitzen per defensar puntualment les seves propietats, no ho veig cap aberració. Ara bé, promoure-les i reforçar-les des del Govern, em sembla recular cent cinquanta anys i tornar a la Catalunya perillosa, violenta i rude dels sometents, tot i que aleshores potser no hi havia cap alternativa millor.