Comparteixo amb vosaltres una reflexió que fa referència al paisatge de secà. Venia del Vilosell –on, per cert, vam passar un bon cap de setmana allotjats a Cal Butifarra– per la carretera interior direcció a Seròs. Els que heu tastat el trajecte estareu d’acord que el paisatge a banda i banda és sublim fins passat la Granadella. Una vegada a la C-12 perd força. És normal. La carretera és més ampla i poc o molt aïlla de l’entorn.

El que em va sobtar va ser poc després de passar Maials, direcció a Fraga. Un extens i atapeït bancal de fruiters. Acollonant. Vaig sentir llàstima. L’harmonia dels camps de secà, aquell punt feréstec i bell com de jardí japonès, voilà, s’havia convertit en un bosc de producció interminable. Ves, el seu amo té tot el dret a cultivar-hi el que cregui convenient, només faltaria. Si el pagès de torn creu que li aportarà més fortuna... Lo cas és: voleu dir que és la manera? És conegut a bastament la dificultat de col·locar el fruit del secà al mercat. Però a l’hora de respondre a la pregunta: per què és tan difícil? La resposta: “fot-hi fruiters” trobo que hi desentona. No deu ser una fugida endavant això de canviar secà per regadiu? No deu ser que, més que plantar presseguers, convindria treballar fort per esdevenir una potència de mercat nacional catalana amb capacitat per exportar qualitat on convingui? No seria la primera vegada que la mandra ens fa perdre el nord, i rascar-nos vanament les butxaques.