Cada dia els telenotícies es trenquen les banyes per ensenyar-nos els efectes de la crisi aplicats a un àmbit diferent, però n’hi ha un de molt important del qual encara no he vist que parlin: el món de les parelles. Aquest 2012 he assistit a les ruptures d’almenys sis parelles del meu cercle d’amics, la gran majoria relacions de llarga durada, de cinc anys, fins i tot de més de deu. Curiosament, aquesta onada de desamor ha atacat molt més fort els meus amics de l’àrea metropolitana que no pas als de la comarca. Deu ser que al poble tots ens coneixem i aquí es fa més costa amunt començar de zero que no en una gran ciutat.

Sigui com sigui, l’augment del nombre de divorcis en els últims anys ja constatava aquesta tendència social: no tenim la paciència per aguantar el que s’aguantava en parella dècades enrere. Si a això afegim els problemes socioeconòmics que es deriven de la duríssima crisi actual, ja tenim el còctel letal que s’emporta tantes relacions per endavant. El divorci o ruptura és un recurs necessari en alguns casos, però avui en dia sembla que hi recorrem amb massa lleugeresa. Mentre l’imaginari del cinema de Hollywood ens commina a buscar i trobar la nostra mitja taronja forever and ever, a la vida real ens topem amb una dificultat cada cop major per relacionar-nos amb l’altre sexe i arribar a formar una parella estable.

El resultat: moltes frustracions i un futur ple de fills amb pares divorciats. Una solució a gran escala passaria per una reforma educativa intel·ligent i ben meditada, pensada per inculcar als joves valors com la constància, l’esforç, la paciència... Pura utopia en el país on els tertulians d’Intereconomía arriben a ser ministres d’Educació. Només queda encomanar-se a la sort en aquest 2013 i pensar que, fet i fet, moltes ruptures també impliquen més gent soltera disponible...