Si en la meva darrera “Cullerada” us parlava dels efectes negatius de l’actual situació econòmica en el món de l’amor i les parelles, avui seguiré argumentant que en aquesta crisi hi estem perdent molt més que diners, ja que també corren mals temps per a la sinceritat. Els casos de corrupció afecten esferes més altes cada dia que passa, i el que és pitjor: lluny d’admetre la seva culpa, presidents, directors i intermediaris diversos menteixen, menteixen i menteixen fins que el veredicte de culpabilitat dóna pas al silenci.

A mi la sinceritat sempre m’ha semblat important. No demano una sinceritat a ultrança i absurda, com al deliciós conte de Quim Monzó Amb el cor a la mà. La mentida és inherent a l’ésser humà, i de vegades fins i tot necessària, però m’agradaria que com a mínim fos l’últim recurs per afrontar qualsevol situació, i no el primer, com sembla haver esdevingut. Les persones hem de poder confiar les unes en les altres, i això és cada cop més difícil en una societat on tasques aparentment inofensives, com reservar un vol per Internet o contractar una empresa d’electricitat, s’han de fer amb peus de plom per no ser víctima d’un engany, un cop més gràcies a la famosa crisi, que ha convertit la picaresca en una forma més de subsistència.

També m’agrada pensar que els humans “ja som prou grandets” per realitzar bones accions per convicció pròpia, i no perquè ho dictin els manaments d’un presumpte ésser suprem. Però quin model de conducta ens queda per poder educar els més petits sense haver de recórrer a Déu? El president del Govern? No way. Un dels personatges purs i bons per excel·lència dels contes infantils, és a dir, el Príncep? Sense comentaris. I ara resulta que fins i tot el Papa Benet XVI plega, i ho fa per “falta de forces”. Sí? De veritat?