Una de les meves dèries principals durant els dotze anys com a alcalde ha estat dotar les Borges d’equipaments i d’elements que li atorguessin centralitat. Perquè ser centre o referència d’alguna cosa sempre acostuma a proporcionar un gran valor afegit en l’àmbit social, cultural o econòmic i t’estalvia haver de subordinar-te a interessos aliens. El problema de les dèries és que si bé impliquen un compromís molt ferm amb un projecte, de vegades també poden ser vistes com una obsessió personal.

La recent adjudicació de les obres del futur pavelló per al tennis de taula ha despertat, com era de suposar, reaccions molt diverses. El període de retallades públiques i la crisi econòmica que patim és probable que no hagin ajudat a predisposar-hi favorablement alguns conciutadans. Ara bé, els qui hem tingut un paper decisiu en la seva gestació crec que disposem de prou arguments per justificar la inversió i demostrar-ne l’oportunitat.

El projecte comença a gestar-se de debò l’any 2009. Des del govern municipal d’aleshores arribem a la conclusió que el tennis de taula borgenc necessitava un pavelló propi capaç d’esdevenir, alhora, un centre de formació esportiva integral obert a palistes d’arreu. Hi arribem per quatre motius ben concrets. El primer, perquè el club local havia assolit l’hegemonia a Lleida i a Catalunya i comptava amb una sòlida estructura que feia presagiar (com així ha estat) èxits encara majors i moltes garanties de continuïtat. El segon, perquè una comarca de baixa demografia i pocs recursos econòmics només pot excel·lir en un esport minoritari que no requereixi masses de practicants ni de plantilles gaire nombroses. El tercer, perquè pel seu alt nivell era l’únic esport que ens podia oferir una projecció en àmbits que no acostumen a estar al nostre abast. I el quart, perquè la filosofia del club posava molt èmfasi en la transmissió de valors socials i ètics que van més enllà dels exclusivament esportius.

No cal dir que el periple per tal d’endegar el projecte va ser llarg, feixuc i costós. Va caldre insistir molt i usar tota mena d’influències polítiques per tal que, finalment, la senyora Anna Pruna accedís, malgrat les severes retallades que ja hi havia l’any 2010, que la Generalitat el dotés amb 425.000 euros. Posteriorment, es va aconseguir que una esmena presentada pel grup parlamentari d’ERC a Madrid arranqués 100.000 euros més del Consejo General de Deportes. En canvi, les negociacions amb la Diputació no van acabar de quallar, tot i estar molt avançades. Sortosament, l’actual equip de govern municipal ha aconseguit concretar una aportació de 150.000 euros més de la Diputació. Alhora, també ha aconseguit que l’aportació de la Generalitat es mantingui malgrat l’abaratiment del projecte final, pressupostat inicialment en 1.000.000 d’euros i ara, després de reduir-ne les dimensions, licitat per 675.000 i adjudicat per 530.000.

Si Déu vol, doncs, tindrem pavelló i centre de tecnificació. Al meu parer els diners invertits, tots provinents de subvencions, poden convertir les Borges, i per extensió la comarca, en el centre aglutinador del tennis de taula català. Això podrà permetre atraure-hi esportistes, entrenadors i afeccionats d’arreu i celebrar-hi estades, congressos i competicions. Així mateix, ens permetrà promocionar-nos per Catalunya, l’Estat i Europa, donant a conèixer tot el que tenim i el que som. No cal oblidar que l’esport constitueix un llenguatge universal que tothom comprèn i que no coneix fronteres. En qualsevol cas, confio que, un cop en funcionament, la ciutadania copsi el potencial d’aquest projecte i s’hi identifiqui. Salvant les distàncies que calguin, i amb tanta modèstia com convingui, estic convençut que, si més no una part d’allò que ha fet en positiu el Barça per Catalunya, el nostre club de tennis de taula ho podria fer per les Garrigues i les Borges.