No és cap secret que en aquesta vida tot és relatiu i tot depèn del vidre amb què es miri. La meva vida laboral és de tot menys avorrida, i a les cartes que m’envien des de l’INEM ja hi figuren més altes i baixes que en la nova plantilla del Real Madrid. Gairebé cada estiu el visc amb la incògnita de saber si tindré feina en arribar la tardor, i aquest any fa pinta que serà un setembre dels de poder-se llevar tard. Però com que no hi ha mal que per bé no sigui, cada setembre que començo a l’atur és sinònim de poder viure la Festa Major de Borges de principi a fi. Ja em perdonaran, doncs (espero), els lectors de la resta de la comarca que dediqui la Cullerada a tant local esdeveniment. Esdeveniment que, a més, aquest any arriba carregat de cert aire heroic, perquè en un moment en què tots els pobles s’han d’estrènyer el cinturó i convertir els pressupostos en una subdisciplina de les arts malabars, és un luxe poder agafar el full d’activitats de la Festa Major i veure que n’hi ha tantes o més que els últims anys. Tant de bo que a més de la quantitat, també es mantingui la qualitat i no haguem de relativitzar aquesta alegria. També sento una alegria relativa pel retorn de la cursa d’ORNIS, perquè em temo que el cicle de la vida farà que, tal com han tornat els ORNIS, tornin les queixes dels veïns, i amb elles, les ganes de suprimir aquesta cursa, per altra banda dotada d’unes dosis d’èpica tan elevades, que bé faria TV3 comprant-ne els drets en lloc de tanta Fórmula 1. I un altre retorn sonat, el de la rave de Sant Salvador, que esperem que sigui sonat només a un nivell musical, i no per les marques atlètiques que s’hi estableixin quan arribin els Mossos, com en la seva darrera edició. Ja veurem què passa, i jo ja veurem com ho veuré, perquè a mi la Festa Major m’agafarà recent operat de la vista, i no sé si ho veuré tot bé, borrós, amb ulleres, sense ulleres, amb pegat o amb ulleres de sol. No serà una mirada nova, però, relativament, serà diferent.