Opinió
Miquel Àngel Estradé

Miquel Àngel Estradé

Què hem de fer amb la nostra fira?

Darrerament algunes persones vinculades al món associatiu de la comarca m’han demanat l’opinió sobre la Fira de l’Oli. He suposat que volen que, com a primer president del Patronat que va crear-la, em pronunciï públicament sobre el seu present i les seves expectatives de futur.

D’entrada, i fent-ne un diagnòstic una mica esquemàtic però que permeti anar directament al gra, crec que la nostra fira té només dues alternatives de futur. Una, la més fàcil, és optar pel continuisme i seguir presentant, any rere any, balanços triomfalistes basats en dades inflades de participació i de vendes que tard o d’hora algú acabarà desmentint en perjudici de la pròpia credibilitat del certamen. L’altra, la més difícil i arriscada, és optar per una refundació agosarada.

Al meu parer, si s’opta pel continuisme i només s’hi introdueixen innovacions superficials, per molt que s’acabin venent publicitàriament com a grans novetats, la Fira tendirà a l’estancament i a la mediocritat. No seria la primera ni la darrera fira immersa en aquesta mena de dinàmiques, però com que ja ha consolidat uns expositors, un públic i un cert prestigi, pot seguir fent la viu-viu i gaudint de prou acceptació per tal que ningú en qüestioni la utilitat.

Prendre la decisió de refundar-la, en canvi, implicaria entroncar amb l’esperit inicial dels qui vam voler crear un instrument de promoció econòmica i social del nostre territori que esdevingués un revulsiu, un element de canvi i alhora una aposta ambiciosa. L’objectiu era somoure, esvalotar i inquietar les velles estructures dels nostres principals sectors productius per tal de propiciar un canvi cultural en profunditat. Si bé és evident que no vam assolir plenament els objectius previstos, és innegable que l’impacte de la nova fira va suposar un trencament radical i saludable amb les rutines imperants . Vam passar, doncs, d’una fira irrellevant i sense cap retorn per a la comunitat a una altra capaç de promocionar la ciutat, la comarca i l’oli en àmbits que fins aleshores havien estat fora del nostre abast.

En consonància amb els nous temps, la refundació hauria d’apuntar a un salt qualitatiu que empenyés els elaboradors d’oli a completar el recorregut necessari per tal d’obtenir el valor afegit massiu que faria de debò rendible la seva activitat i l’acabaria d’ubicar en el segment de mercat més conspicu. A redós d’aquest salt, la resta de productors d’aliments de qualitat del territori haurien d’aprofitar l’esdeveniment per convertir-lo en un aparador privilegiat de la filosofia vital del “menjar reposat“.

Aquesta refundació crec que hauria d’estar presidida, com a mínim, per quatre criteris. 1. Primar els objectius qualitatius. L’èxit no s’hauria de mesurar pel nombre d’estands ocupats, sense escatir si corresponen a venedors de formatges o d’embotits completament aliens que no aporten res a la Fira, sinó pel nombre de nous envasos, tipus d’oli o marques presentades. De la mateixa manera, cal entendre que és molt més valuosa la visita d’un gastrònom reputat que la d’un autocar de jubilats, sense que això hagi d’implicar rebutjar ningú. 2. Desinstitucionalitzar els órgans de decisió firals, perquè hi pesen massa els qui mouen els fils de la trama corporativa oleícola i massa poc els qui de debò s’hi juguen les garrofes. 3. Despolititzar al màxim la gestió. Recordo perfectament que sense un professional contractat en funció del seu impecable currículum, la Fira mai no hauria adquirit el formidable impuls inicial del qual encara es beneficia. 4. Identificar els agents de canvi (els quals em dol dir que no sovintegen en el sector cooperatiu) i atorgar-los un protagonisme decisiu per tal que traslladin a la Fira les seves experiències empresarials i el seu esperit creatiu i innovador.

L’avantatge respecte a les decisions arriscades que es van haver de prendre al seu dia (que van comportar fins i tot que l’any 1996, mentre es gestava el nou certamen, no se celebrés cap fira) és que ara disposem d’uns fonaments sòlids que, tot i les reformes que puguin requerir, ofereixen unes garanties que sempre són d’agrair quan cal introduir canvis en profunditat.