Al Joc de Catalunya, a “Espai Terra” de TV3, es va parlar fa un parell de setmanes sobre la llengua internacional esperanto, perquè l’enigma de la setmana era la Biblioteca d’Esperanto de Sant Pau d’Ordal, a l’Alt Penedès.

A les Garrigues la llengua del Dr. Zamenhof escampà les primeres arrels fa cent anys a diferents poblacions. De les Borges consta, en una fitxa consultable a Sant Pau d’Ordal, el nom de Francesc Rubinat, carrer Olivo, 12. A Arbeca l’any 1910 hi havia el grup anomenat Chiel-arko (arc iris), el president del qual era Francesc Gelambí, professor de música i organista del poble, el secretari era el mestre, conegut com el “Senyor Quimet”, molt simpàtic i molt estimat al poble, que posteriorment es traslladà a Calella de la Costa.

A Cervià també hi havia un grup d’esperanto. En formaven part almenys el metge, Josep Mor Iglésies, que n’era el president, Pere Manresa, Miquel Pellicer, farmacèutic, Pere Santamaria, fuster. Els tres primers van viatjar al Congrés Universal d’Esperanto que es va celebrar a Barcelona l’any 1909, al qual van assistir diferents personalitats, a més del Dr. Zamenhof: el rei Alfons XIII, l’alcalde de Barcelona en funcions, Francesc Layret, el jove Carles Riba, que guanyà un premi en el concurs literari que hi tingué lloc, etc.

N’hi ha que diuen que l’esperanto va ser un somni, un ideal que va fracassar. La Gran Guerra del 1914-1918 va estroncar moltes il·lusions i ideals. Es pot dir que la pau va fracassar? El que va fracassar va ser Europa i la humanitat en conjunt. D’aquest fracàs, repetit altres vegades, n’hauríem d’aprendre alguna cosa. Però no podem dir que la pau hagi fracassat definitivament. Tampoc no podem dir que l’ideal d’una llengua pont internacional, que no s’imposa per la supremacia del poder polític o econòmic i que respecta la diversitat lingüística, hagi estat un fracàs definitiu. De moment, la llengua de l’oftalmòleg de Bialystok segueix ben viva en trobades, congressos, revistes, música, Internet...