Darrerament a les Borges s’ha revifat el debat sobre la planificació d’usos del territori i la concentració d’indústries contaminants. El debat sobre aquestes qüestions s’ha centrat sobretot en la zona coneguda com “dels masos“ un veritable enclavament borgenc dins dels terme de Juneda.
És veritat que tot i que fins ara el debat ha estat més reactiu que no pas propositiu, ha servit per despertar la consciència ciutadana i sotmetre a discussió qüestions importants que sovint, malgrat la seva transcendència col·lectiva, passen desapercebudes. Benvingut sigui, doncs, el debat cívic i benvingudes siguin les accions adreçades a activar la consciència crítica de la gent. Ara bé, si volem traure de tot plegat conclusions profitoses, caldria garantir el màxim de rigor en els arguments i el mínim de prejudicis en els posicionaments.
Com que he tingut una participació destacada en algunes de les decisions que han configurat l’actual situació, crec que tinc el deure d’explicar com s’han pres i perquè s’han pres.
En el cas de la termosolar, no podem obviar dues qüestions fonamentals. Una és que si volem reduir l’impacte sobre el clima dels combustibles fòssils i minimitzar el perill de les centrals i els residus nuclears, cal potenciar les energies renovables. L’altra és que si convenim que la zona de secà (de l’autopista en amunt, per entendre’ns) és la de més valor ambiental i la millor conservada, les renovables han d’instal·lar-se preferentment on ja n’hi ha ara. Si més no, aquesta és la planificació d’usos amb què hem treballat i ningú no l’havia impugnat.
En el cas d’altres instal·lacions, com poden ser les que tracten purins o oliasses (en les quals poc hi he tingut a veure), voldria fer esment de tres qüestions més. Una és que, per la mateixa raó que rebutgem acollir residus aliens (com els abocadors de deixalles industrials), tenim l’obligació d’entomar els que generen els nostres propis pagesos i ramaders. L’altra és que la millor manera de garantir que aquests residus no acabin dispersos i empudegant-ho tot és gestionant-los amb criteris empresarials i atorgant-los un valor d’ús. I la tercera és que si tractem els nostres residus en origen, tindrem tota l’autoritat per seguir oposant-nos radicalment al fet que ens encolomin els que generen les grans urbs.
Ara bé, gestionar els propis residus no obliga certament (i cal oposar-s’hi amb fermesa) a patir concentracions d’emissions perjudicials per a la salut. Sovint, però, aquestes concentracions són el producte d’instal·lacions il·legals (que no respecten les llicències atorgades correctament) o de la manca d’aplicació de les preceptives mesures correctores (filtres bruts, vessaments descontrolats, processos prohibits) per tal d’estalviar costos i propiciar un enriquiment fraudulent. En aquests casos, cal actuar amb contundència inspeccionant, sancionant o denunciant judicialment, si s’escau.
Finalment, dues consideracions més. D’una banda, Miravall segurament ja no hi caben més instal·lacions d’aquest caire si no volem assolir densitats perilloses que acabin malmetent el seu caràcter agrícola o amenaçant la salut dels habitants dels pobles veïns. De l’altra, la termosolar no hauria de provocar cap mena de contaminació tot i el seu desagradable impacte visual i paisatgístic, que hauria de servir per recordar-nos que en dos-cents anys la humanitat hem multiplicat la població per set (de mil a set mil milions) i el consum d’energia per seixanta, la qual cosa ens converteix en una veritable plaga per al medi i les altres espècies.