Darrerament tothom parla de racionalitzar les administracions públiques. Hi ha una creença bastant generalitzada que aquestes estan sobredimensionades, que són cares i que són ineficaces. La intenció, per tant, és bona. Ara bé, algunes de les propostes que es fan són discutibles.
Si ens comparem amb els països avançats, el nostre sector públic no és excessiu. El model d’estat de benestar europeu, que té com a impulsors els partits socialdemòcrates i democratacristians, es construeix a partir d’un sistema fiscal potent i redistributiu i de la generalització d’uns serveis públics universals i de qualitat, que són els que garanteixen la igualtat i la solidaritat entre la ciutadania: l’educació, la sanitat, el sistema de pensions i unes prestacions socials que atenen els més necessitats.
Per fer-ho es necessita, a més d’un govern democràtic que tingui sempre l’interès general com a prioritat i apliqui la voluntat de la majoria –tot respectant la de la minoria–, un sector públic eficaç i una administració professionalitzada, àgil i transparent.
Aquest model d’estat no té res a veure amb el centralitzat i burocratitzat dels països comunistes, que aixafa la iniciativa privada i genera una dependència absoluta del poder polític; però tampoc s’assembla gens al liberal, que ho deixa tot a mans del mercat i redueix el paper de l’administració pública al mínim possible.
El problema que avui tenim, però, no és de massa estat, sinó de duplicitats administratives. Amb tot, quan parlem d’aquesta qüestió tothom mira cap a l’altre costat i s’actua com si els esforços per la racionalització els haguessin de fer sempre la resta.
El primer principi que cal aplicar en aquest tema és el del sentit comú i el de la subsidiarietat. Tot allò que es pugui fer en l’àmbit de l’administració més propera al ciutadà s’ha de fer en aquest àmbit. Les administracions locals són una peça fonamental d’aquest engranatge i cal reforçar el seu paper.
El segon principi és la definició de competències clares i l’assignació de recursos suficients per aplicar-les. Tot allò que no es pugui gestionar a nivell local, s’ha de fer a nivell regional o nacional. I només s’han de transferir als estats o estructures supraestatals aquelles polítiques que, per la seva dimensió o complexitat, s’executin més eficaçment des d’aquests àmbits.
El tercer és el desmantellament, en totes les administracions, d’estructures obsoletes i sense competències. Si el govern de l’Estat vol donar exemple, pot eliminar els ministeris de Cultura i Educació, de Sanitat i Afers Socials i ajustar altres ministeris i organismes que tenen part de les seves competències transferides a les Comunitats Autònomes, com el d’Agricultura i Medi Ambient, Foment, Indústria, etc. També en pot donar el govern de la Generalitat simplificant els tres nivells d’administració local, reduint i agrupant conselleries, empreses i entitats públiques o suprimint organismes i càrrecs que s’han quedat sense activitat.
El quart és la lleialtat institucional i el respecte als pactes i els acords democràticament acceptats pels diferents governs. El compliment de les normes i de les lleis és la millor garantia de la convivència. Per aquest motiu s’han de materialitzar totes les transferències signades i dotar de recursos econòmics suficients les administracions que les executen, mitjançant la gestió directa, els impostos que els ciutadans paguem per atendre aquests serveis.
La crisi obre l’oportunitat de remodelar les administracions, però no solament per reduir-les, sinó per fer-les més properes, més transparents i, sobretot, més eficients.