Com que en un dels SomGarrigues anteriors una plataforma va tenir la gentilesa de replicar un article meu sobre models energètics, he tingut la temptació d’insistir en la qüestió. D’una banda, perquè quan trobes un interlocutor disposat a debatre públicament des de posicions distants però sense dogmatismes, et sents especialment estimulat a fer-ho. De l’altra, perquè sospito que quan debatem models energètics, en realitat, estem debatent també models socioeconòmics i fins i tot models integrals de país. I un debat d’aquesta transcendència sempre requereix més espai del que ofereix un sol article.

D’entrada, crec que tothom hauria de definir-se sobre si la dependència dels combustibles fòssils i de l’energia nuclear és admissible a mitjà termini. Ho dic perquè alhora que encara existeixen sectors que neguen el canvi climàtic, n’estan sorgint de nous que des d’un revisionisme execologista tornen a advocar per les centrals nuclears com la millor alternativa cost de producció/cost ambiental. A la veïna França, per exemple, segueixen apostant per l’energia nuclear gairebé per unanimitat i n’han fet una qüestió geoestratègica nacional que els garanteix la sobirania energètica i a redós d’aquesta les altres (política, econòmica i militar).

Al meu parer (d’acord amb tot allò que he llegit), els combustibles fòssils comporten un gran perill ambiental i també geopolític. Respecte al canvi climàtic, la informació a Google es tan abundosa que tothom pot documentar-se exhaustivament. Quant a l’amenaça geopolítica, la meva tesi és que el procés d’acumulació sense precedents de les fabuloses plusvàlues del petroli per part d’una reduïdíssima plutocràcia islàmica constitueix la principal font d’inestabilitat política del món i durà molt males conseqüències (foment del fanatisme religiós violent i de les teocràcies).

Respecte a l’energia nuclear, si bé és veritat que s‘ha avançat molt en seguretat, també ho és que comptem amb alguns precedents d’accidents, que fan posar els pèls de punta només de pensar que poguessin reproduir-se en un territori petit com Catalunya.
Finalment, si la futura república catalana vol fer una transició gradual però ferma cap a les energies netes però sense perdre sobirania energètica, haurem de multiplicar el nombre de parcs eòlics i de centrals termosolars, entre d’altres renovables. I l’impacte territorial d’aquesta multiplicació recaurà, desenganyem-nos, bàsicament sobre comarques del nostre perfil (poc poblades i amb terrenys de poc valor agrícola o turístic, comparat amb la Cerdanya o l’Empordà, per entendre’ns).

Això no vol pas dir que els habitants d’aquestes comarques hàgim de convertir-nos en espectadors passius del procés i renunciar a reivindicar el nostre model de desenvolupament. Tanmateix, és d’una ingenuïtat candorosa creure que l’alternativa de futur passa per fomentar l’autoproducció domèstica i les microinstal·lacions, sense que això signifiqui que estigui pas en desacord a fomentar-les, però sense enganyar-nos respecte al seu abast.
En conclusió: o ajudem que es creï un poderós grup de pressió empresarial (si pot ser català) a favor de les renovables (i les restriccions de primes sospitosament van en sentit contrari) o mentre discutim si són garses o són perdius, tindrem petroli i energia nuclear durant anys i panys. Si això és el que la societat catalana desitja majoritàriament, haurem d’entomar-ho. Però també estaria bé que els qui, per acció o omissió, ho volen així, no amaguessin l’ou. Ara bé, allò que seria ben paradoxal és que des de posicions mediambientalistes ben intencionades però utòpiques acabéssim afavorint, sense voler-ho, els grans i suculents negocis del petroli i les nuclears, que bastants havíem coincidit a identificar com a greus amenaces per al nostre benestar col·lectiu.