“Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena” — fent camí, sempre endavant, amb els pobles de la terra. Proclamem la llibertat, enlairant la nostra ensenya, terra endins, enllà del mar i pels cims de l’alta serra. “Ara és l’hora, segadors” — de forjar unes noves eines: de l’espasa fem-ne falç, de la llança, fem-ne rella. “Bon cop de falç, defensors de la terra!”
Una falç que sigui un símbol del treball que ens ha d’unir per tirar endavant el nostre país. No una falç sagnant, no una arma de guerra.

La lletra actual del nostre himne és obra d’Emili Guanyavents i és del 1899. En bona part, representa una sensibilitat superada. És una lletra que rememora la violència del passat i l’esperona de cara al futur amb les expressions: “Que tremoli l’enemic... endarrere aquesta gent... per quan vingui un altre juny esmolem ben bé les eines.” Per ferir l’enemic... Són expressions que invoquen clarament la violència i que recorden massa els greuges del passat. Potser aleshores no hi havia cap més recurs per defensar-se d’uns atacs violents, però per sort els temps han canviat i en democràcia les coses no van així. Ens hem d’independitzar i sentir lliures també dels greuges del passat, si volem construir una nació sobre una base sòlida i compartida per tothom, si volem ser una nació que possibiliti la convivència oberta entre la gent i amb els altres pobles.

És veritat que en l’himne de molts països també hi ha incitacions o justificacions de la violència. Per exemple, al portuguès o al francès. A la tornada de La Marsellesa diu: “A les armes, ciutadans, formeu els batallons. Marxem, marxem! Que una sang impura abeuri els nostres solcs!” Però a Catalunya podríem obrir camí, ara que estem protagonitzant una nova etapa. La nostra reivindicació d’independència es basa en el vot i en el treball pacífic, en la falç del treball. No en la falç sagnant.

Sé que d’altres han fet una proposta similar a la meva i no se n’han sortit. Però es pot provar de nou o recordar-ho.