L’any passat, de les Garrigues van sortir 11 autocars cap a la manifestació de la Diada a Barcelona. Els que hi van ser avui poden dir sense por d’equivocar-se que van fer història. En aquell moment la classe política catalana, i singularment el govern de CiU, es trobaven immersos en un cert marasme, sense un full de ruta ni un horitzó clar. El carrer es va encarregar de dir a Artur Mas què era el que volia i el president, de forma intel·ligent, va fer-se seu l’anhel de la manifestació i posar rumb cap a l’estat propi. Un camí que no té marxa enrere (el pacte fiscal no generaria avui un consens intern suficient al país) i que està fent de la mà d’ERC, però també d’ICV, la CUP i alguns dirigents del PSC que saben llegir cap a on es mou la societat catalana. La manifestació va servir d’alguna cosa. Els que es preguntaven, abans d’anar-hi, si valdria la pena van constatar que sí, que calia anar-hi.

Enguany, ja amb la lliçó més apresa, els garriguencs ja tenim a punt una vintena d’autobusos per omplir els tres trams de la Via Catalana que tenim adjudicats, a les comarques de Tarragona. Això sense comptar els que hi aniran amb bicicleta (a alguns no els fa por res!) o pel seu compte. La comarca, com també es va posar de manifest amb la redacció i la presentació del manifest A les Garrigues estem preparats, està interpretant a la perfecció el rol que, en un procés d’aquestes característiques, ha de tenir això que en diem “el poble”: empènyer i tenir una actitud vigilant per evitar que a algun li tremolin les cames o es deixi dur pel desànim en un camí que serà més llarg del que voldríem i ple de revolts. L’únic que tenim a favor és que depèn de nosaltres, de ningú més.