Vagi per endavant que aquest és, potser, l’article més demagògic, o hipòcrita, que he escrit entre totes les meves Cullerades (i això que n’hi ha algunes que Déu n’hi do, de com se’m veu el llautó...). Però és que avui vull criticar la gent que es queixa, i no se m’acut cap manera de fer-ho que no impliqui que jo em queixi d’ells. Aquest fet ja ens dóna una idea de com n’és, de llaminera, la queixa, i de fins a quin punt està arrelada a les nostres vides. Queixar-se és gratuït, senzill, un nexe en comú entre persones molt diferents (quants cops la queixa ha servit per trencar el gel entre dos desconeguts!), va bé per alliberar tensions i, a sobre, últimament està més de moda que mai.

L’època de ruïna econòmica i política que vivim fa que ara hi hagi més motius que mai per queixar-se. Fins i tot hi ha queixes pel nou Barça, encara que ho continuï guanyant tot. Però cal anar amb compte amb la queixa, i practicar-la amb moderació. Un ús abusiu de l’exabrupte i el lament poden provocar dependència en l’emissor, i el més important, saturació en el receptor. Sentir algú queixant-se tot el dia, a més que acaba restant força al missatge, carrega molt i acaba deprimint.

Ja ho sabem, que tot està molt malament, no cal escoltar-ho tot el sant dia. El mèrit està a intentar anar més enllà, buscar el costat positiu de la situació (que SEMPRE hi és) i oblidar per una estona la desgràcia que hem hagut de viure en aquests temps. No passarà res per uns minuts de diversió i alegria, la fatalitat sempre ens estarà esperant allà fora. Així que si n’esteu tant farts com jo, us proposo aquest ultimàtum per als vostres amics i familiars més queixosos: tens 15 minuts per explicar-me totes les teves misèries, i si passat aquest temps no estàs somrient, simplement giraré cua. Sense queixes.