Tenim les Borges literalment aixecada. I no em refereixo pas a l’efervescència independentista que s’hi viu, que va culminar fa uns dies en un acte polític massiu amb Oriol Junqueras, que per la nombrosa concurrència que va congregar recordava els mítics parlaments del diputat Macià dels anys vint i trenta a la Plaça. L’aixecament a què em vull referir és el provocat per les nombroses obres de reurbanització que s’estan duent a terme al centre de la població. Un cop acabades suposaran indubtablement una millora en tots els ordres. Aquesta millora, d’altra banda, comportarà una consolidació del model urbanístic endegat en passades legislatures.

No em correspon valorar si les obres esmentades podrien fer-se amb major coordinació i millor planificació, per tal de minimitzar molèsties i avançar més ràpid. Ara bé, sí que em considero autoritzat per manifestar que un cop acabades disposarem d’un centre urbà i històric profundament renovat, accessible i amb uns paviments de qualitat. I un centre així no només millora la qualitat de vida dels qui hi viuen o hi tenen un negoci o un comerç, sinó que contribueix a forjar una imatge de ciutat moderna, puixant i acollidora.

És evident que un model urbanístic no s’improvisa. En les legislatures 1999-2003 i 2007-2011 es va fer un esforç de planificació i d’inversió que està donant els seus fruits i ha posat els fonaments d’un projecte de present i de futur reeixit i ambiciós. Es tractava de garantir que el nostre centre urbà esdevingués alhora àgora, fòrum i mercat, sense renunciar als usos residencials. Es tractava, també, d’evitar que la poderosa tendència centrífuga de les generacions joves, que buscaven la caseta aparellada a les noves urbanitzacions, no desertitzés i empobrís el nucli de la població.

Per això vam reurbanitzar la Plaça i els carrers Nou, Carme, Sant Jaume i Indústria –incrementant-ne substancialment l’ús que en fan els vianants–, vam bastir l’Espai Macià i el Pavelló de l’Oli, juntament amb la placeta i el passatge adjacents, o vam urbanitzar la plaça Europa. Totes aquestes actuacions, però, estaven emmarcades en una planificació que ha estat recollida en un planejament general i en d’altres d’auxiliars. I com a principals instruments financers per portar a cap, es va aconseguir aprovar el Pla de Barris, obtenir subvencions diverses i lligar un conveni amb l’Estat, com a contraprestació al traspàs de la carretera nacional al municipi. En realitat estem parlant de subvencions d’uns quants milions d’euros, algunes de les quals (com la reurbanització de la carretera o l’Espai Macià) no requereixen cap aportació municipal perquè ens les paguen al 100%.

Al meu parer, una població és pròspera de debò quan existeix una planificació elaborada, que hom materialitza al marge de les majories de govern conjunturals, i quan els qui accedeixen al govern de bell nou hereten projectes ja dotats financerament, gairebé llestos per executar. Lògicament, també cal que s’executin cercant la continuïtat per tal de garantir la fluïdesa que aquests processos requereixen. I això l’actual govern municipal ho està fent bé, sense repetir les errades del període 2003-2007, quan, a diferència d’ara, que s’ha tingut l’encert de mantenir l’equip tècnic, es van arribar a contractar tres arquitectes diferents.

En definitiva, s’ha tingut el bon criteri d’aprofitar allò que ja estava projectat i finançat. Amb aquesta nova empenta les Borges podrà gaudir d’un urbanisme punter i de qualitat, que beneficiarà tothom. Només espero que quan s’hagin enllestit les obres algú tingui la deferència de recordar que al seu dia Xavier Gispert va saber negociar un excel·lent acord amb el ministeri per al traspàs de la carretera. Al cap i a la fi, un reconeixement merescut tan prestigia a qui el rep com a qui el fa i escampa un clima de cordialitat que sempre és positiu.