Fa poc més d’un any de la gran manifestació de l’11 de setembre a Barcelona. En aquests catorze mesos han passat moltes coses, des d’unes eleccions fins a una declaració de sobirania, passant per l’aprovació de la llei Wert, la Via Catalana o un pressupost espanyol que escanya encara més Catalunya. Tot plegat amanit amb moments de gran tensió política i social, també per una situació que no remunta malgrat que ens diuen que ja hem deixat enrere la recessió.

Aquesta passada setmana hem viscut importants i significatius incidents protocol·laris entre el govern espanyol i el català, d’aquells de què ens diuen que difícilment hi ha camí de retorn. Som, i ens toca viure, en uns moments tensos, com deia. Ja ens hi podem anar acostumant. Joan Herrera, el líder d’ICV, critica tot sovint el que ell ha anomenat independentisme màgic. Segurament té raó. Molta gent, de bona fe, ha pensat que això està fet, que la independència ens la portaran per missatger sense haver de fer cap sacrifici a canvi i que tots els seus somnis seran a prop de complir-se. De fet, això explicaria també que els darrers fenòmens polítics, la CUP i el Procés Constituent, siguin molt contestataris, no només en la qüestió nacional sinó també en la social.

L’anhel és allò de la independència per canviar-ho tot. De fet, aquest és un dels elements més atractius que té fer un nou país, un nou estat. Que aquelles coses que menys ens agraden, des del funcionament del nostre sistema bancari fins a la transparència, l’ensenyament o la justícia, es poden canviar. Però ara toquen anys complicats.

El camí cap a l’estat propi, que a les Garrigues sembla clarament desbrossat, no serà fàcil ni molt menys, perquè l’actitud de l’estat alimenta l’independentisme però també aboca al conflicte. Fer creure que tot serà bufar i fer ampolles seria un error. Ara cal exigir als nostres polítics que compleixin els acords i facin realitat els seus compromisos, i cal no perdre la calma.