Comença l’any 2014, un any crucial per al futur de Catalunya. Hi haurà campanyes de mobilització a favor de la independència, recollides de signatures, manifestacions... D’acord. Però tinguem en compte la molta gent indecisa, indiferent o variable davant d’aquest tema. Les enquestes i sondejos són molt dispars, tal com es pot comprovar als Estudis del suport social a la independència de Catalunya (ca.wikipedia.org/wiki). Per ara, en un referèndum plantejat d’acord amb la doble pregunta prevista, difícilment sortiria més d’un 50% de Sí/Sí (un 44,9 segons La Vanguardia de 21/12/2013). Tinguem en compte també la gent que ja ho té clar i que no necessita rebombori cada dia.

Als nostres pobles, els de les Garrigues, si es fa un pregó ressona, deixant de banda la qualitat de l’audició, per tots els carrers i totes les cases. No és com la televisió o com la ràdio, que pots apagar-la o canviar el canal. O bé un article periodístic com aquest, que pots saltar-te lliurement. Un pregó arriba a tothom vulgues no vulgues, encara que tinguis tancades les finestres. Un pregó clar i sintètic quan convé, d’acord. Però música i repeticions pels altaveus de tot el poble durant hores, no, si us plau.

Els que estem prou motivats i ho tenim clar no necessitem escoltar una i altra vegada cançons de Lluís Llach, sardanes i tonades melindroses mentre som a casa, anem a comprar o a passeig amb els amics. Posem-nos, per un instant, a la pell dels que dubten, una gran massa de gent que són la clau en unes votacions. Segurament davant d’aquests diluvis musicals, abassegadors alguns d’ells, se sentiran amb ganes de votar No a la independència, perquè creuran que estaran més tranquils sense uns dirigents tan entusiastes. O en tot cas amb ganes d’abstenir-se en una possible consulta del nou de novembre, a fi de desconnectar de l’enrenou. I tant el vot negatiu dels indecisos o que dubten de decantar-se per un doble Sí, com la seva abstenció no afavoreix la causa independentista.