La reforma de la llei de l’avortament, que limitarà el dret de les dones a interrompre l’embaràs, ha sacsejat aquests dies el panorama polític. L’oposició, a Madrid, va intentar dividir els diputats del PP, atès que el partit de Rajoy és una autèntica olla de grills en aquest assumpte, com també en la corrupció, el finançament autonòmic o el debat territorial. Finalment, els diputats del PP, sentint-se interpel·lats sobre la seva unitat interna per la resta de formacions, van respondre com un sol home i van votar units encara que no ho estiguin gens, tal com van demostrar en votacions posteriors i en les seves declaracions dels darrers temps.

El mateix que, ara fa onze anys, els passava quan Aznar volia envair Iraq amb Bush perquè hi havia armes químiques. Els partits passen per un moment de popularitat baix i temen que les bronques internes els passin factura (que preguntin si no al PSC amb el dret a decidir).

Tenallat pels sectors més durs de l’Església i amb l’ànim de promoure iniciatives polítiques que preservin l’espai ideològic de la dreta sense cost econòmic per a l’Estat, el govern espanyol ha obert la caixa dels trons i ha posat en peu de guerra l’esquerra, però també moltes dones anònimes que s’han sentit agredides amb una reforma que pràcticament proscriu la interrupció voluntària de l’embaràs.

Igual que quan es va posicionar en contra del matrimoni homosexual o quan, a la Transició, es va oposar al divorci la dreta espanyola i l’Església no només lluita per preservar la seva moral i els seus costums, sinó que vol imposar-la a la resta dels ciutadans. Em sembla del tot lícit estar contra l’avortament i no voler-lo ni per a tu ni per als teus fills. Però ja no ho és tant imposar als altres la teva moral en aquest assumpte. El liberalisme de pa sucat amb oli del PP grinyola en debats d’aquesta mena. I l’Església s’allunya de molts dels seus fidels, per més discursos trencadors que faci el papa Francesc.