A l’hora de buscar comparacions amb el procés d’independència català, el cas més recurrent és l’escocès. A primer cop d’ull sembla un exemple vàlid, al desenvolupar-se ambdós en l’Europa presumptament més civilitzada, i coincident en el temps. Però hi ha una gran diferència que ho canvia tot: a Escòcia compten amb la col·laboració, encara que sigui a contracor, del govern britànic a l’hora de preparar el referèndum. Això gairebé invalida qualsevol comparativa, i fa que hàgim de desviar la mirada a l’altre extrem d’Europa, aquell que encara percebem amb un cert tuf a tancat i llòbrec, per fixar-nos en el cas ucraïnès.

Han passat 10 anys de l’enverinament del líder opositor Viktor Yuschenko (aquell que va envellir 20 anys de cop per l’efecte del verí), i aquest només va ser el primer de diversos esdeveniments amb els quals hem constatat que a Ucraïna l’enyorança i les maneres de fer de Rússia segueixen ben presents. Després de la recent revolució/cop d’estat, fa uns dies la cosa es va acabar de posar interessant amb la declaració unilateral del parlament de la península ucraïnesa de Crimea, convocant un referèndum que serveixi per refermar el seu retorn a Rússia.

Els catalans hem d’estar ben atents a tot el que passa aquests dies, i prendre’n nota encara que no ens agradi el que vegem: la mala reacció europea a la declaració unilateral de Crimea, la complicada situació dels ucraïnesos pro russos o dels habitants de Crimea pro ucraïnesos, les tensions internes d’un gran país, independitzat 22 anys enrere, que lluny d’estar consolidat encara arrossega els fantasmes del passat. No perdem detall i traguem-ne les conclusions correctes, perquè, malauradament, a la nostra península estem més a prop de l’Europa tancada i llòbrega que resol les coses a base d’exèrcits que no pas de la civilitzada.