El títol ve a tomb de si, com a comarca, disposem d’una estratègia ben pensada i articulada per tal de promocionar-la turísticament. Obviaré, si més no en aquesta columna d’opinió, el tan debatut i publicitat oliturisme, perquè si se n’ha de parlar seriosament requereix un espai monogràfic. Em centraré en el turisme orientat al patrimoni artístic, monumental i històric. Amb Josep Lluís Balcells, quan ell i jo ocupàvem càrrecs de representació política amb força incidència sobre la comarca, havíem coincidit a identificar tres focus d’interès turístic fonamentals en l’àmbit referit. Eren els Vilars, el Centre d’Interpretació del Cogul i l’Espai Macià, tots tres de caràcter públic i que podien complementar-se amb el Parc Temàtic de l’Oli (de caràcter privat).

Respecte al primer, vam contribuir a donar-li una altra empenta més, aprofitant tot allò d’encertat que ja s’havia fet. Respecte als altres dos, i en col·laboració amb d’altres persones però assumint el lideratge que ens pertocava (un com a president del Consell i l’altre com a diputat/alcalde), ens vam comprometre a fons en la seva construcció. Compromís que, aprofitant una conjunció astral política favorable, vam tenir el goig de poder veure’n els fruits.

Pensàvem que aquests quatre espais, ben promocionats, atresoraven prou singularitat i especialització per tal d’atraure públic forà. És a dir, estàvem convençuts que podien constituir un producte turístic específic i original que els ciutadans no podien trobar en gaires llocs o en cap lloc més de Catalunya. Perquè amb tots els respectes pel romànic casolà o pel PEIN dels Bessons, per posar dos exemples, en àmbits com aquests hi ha territoris que poden oferir una oferta que dóna quaranta tombs a la nostra. Es tractava, doncs, d’aprofitar aquests quatre espais “únics“ per tal de configurar un paquet que actués d’esquer i, un cop tinguéssim els visitants entre nosaltres, ja ens espavilaríem a vendre’ls la resta, que també té el seu valor, però arrossega ben poca gent.

Amb el canvis del darrer cicle polític tot just vam tenir temps d’inaugurar l’Espai Macià i de constatar l’acabament de l’edifici del Cogul. Malgrat això, confiàvem que els successors copsarien el potencial d’aquests equipaments i, tot i les penúries financeres que pateixen les administracions actualment, es proposarien de treure’ls tot el suc. No em consta que, encara que sigui a terminis i per fases, existeixi cap previsió per tal de museïtzar l’espai del Cogul. I respecte a l’Espai Macià, crec honestament que si s’hi destinessin uns quants recursos més (tampoc no caldria que fossin molts) podria atraure públic de molt diverses menes. Començant per la multitud d’entitats culturals dels Països Catalans, seguint pel nombrós públic escolar i acabant per les immenses minories que practiquen el turisme d’identitat, el camp per recórrer és immens.

Però, és clar, cal creure-hi de debò i posar-hi el coll. És a dir: cal dissenyar una estratègia i després buscar els recursos i el finançament necessaris, encara que sigui sota les pedres. En qualsevol cas, tant el Josep Lluís com jo –suposant que hi hagi algú que consideri que li podem ensenyar alguna cosa, que és molt suposar, és clar– ens oferim a donar algunes idees i a presentar algunes propostes.