Els polítics ens diuen que la situació econòmica millora, que els números tenen més bon aspecte, que la gent troba feina, que ja sortim del pou i que 2014 és sinònim de recuperació. Però el cert és que la gent no ho nota perquè les retallades segueixen i qui troba feina no té precisament unes bones condicions. De fet, treballar era sinònim de “guanyar-se la vida”, de poder viure. Ara no. Això ens indigna i ens rebel·la. I hi ha gent que protesta.

És el que va passar el passat dissabte dia 22 a Madrid amb les anomenades Marxes per la Dignitat. Mentre el govern espanyol estava pendent de quan es moriria Adolfo Suárez per sacralitzar (un cop més!) la Constitució i una Transició “de consensos” a la qual veiem el llautó, centenars de milers de ciutadans protestaven contra les retallades i els abusos de la banca i el que ara se’n diu elits extractives. Els aldarulls en acabar les marxes, en part provocats per un desplegament policial que fins i tot s’ha qüestionat des del mateix cos, ha fet que el focus del PP i de l’estol de mitjans afins (el que coneixem com “la Brunete”) es desplaci cap a aquesta “violència” i es demonitzi els que protesten.

És bo manifestar-se? És correcte queixar-se? Encara hi ha gent que ho qüestiona i fins i tot diu que no servirà de res. Són els que volen que no passi res, que les coses no canviïn i que els de sempre perpetuïn el seu triomf. O és que algú es pensa que l’any 2002 sense una vaga general Aznar hauria retirat el decret que retallava la prestació d’atur (que és un dret generat i no una concessió)? I si les terres de l’Ebre i bona part de Catalunya i l’Aragó no s’haguessin mobilitzat, s’hauria derogat el PHN? I del procés sobiranista, què me’n dieu? Seríem on som sense la pressió del carrer i d’entitats com l’ANC, que fan bàsicament agitació? El mateix podem dir sobre la crisi dels purins. Si els ramaders no s’haguessin mobilitzat, a vegades creant molèsties, el ministeri s’hauria mogut? Podríem seguir posant exemples, però més val que sortim al carrer i ens fem sentir.