Fa uns dies (el 28 de febrer) vaig assistir com a oient i simpatitzant a una assemblea territorial del Procés Constituent a les Garrigues. Érem una dotzena d’homes i dones, un grup amb una mitjana de gent madura, diria jo. Els objectius de fons del Procés Constituent, impulsat per Arcadi Oliveres i per Teresa Forcades, són força ambiciosos: salaris i pensions dignes, fiscalitat justa, fre a l’especulació financera, una banca pública i ètica, derogació de la llei d’estrangeria, mitjans de comunicació públics sota control democràtic, una república catalana solidària i ecològica, sense exèrcit, sense desnonaments...

Naturalment no cal tenir una república independent per començar a lluitar per uns objectius concrets de justícia i de solidaritat aquí a Catalunya i arreu del món. De fet, si es vol ser radicalment transformador de la vida col·lectiva, la perspectiva d’actuació és una república supraestatal respectant escrupolosament el principi de subsidiarietat: el que pot fer una instància menor, més pròxima al ciutadà, ho ha de fer la instància menor: associació de veïns, consell de barri, ajuntament, comarca, estat, etc.

És evident que no es pot posar fre a l’especulació financera o a l’evasió d’impostos per part de les grans fortunes només en l’àmbit de Catalunya sense una regulació i una actuació a nivell mundial. Ara bé, l’única possibilitat és començar fent propostes i canvis a petita escala i que la taca d’oli (si pot ser, de les Garrigues) es vagi estenent.

Deixem constància, doncs, de la feina que es fa des de la nostra comarca. És un treball per una transformació de soca-rel del nostre entorn social. No ens cal desesperar si veiem que els canvis profunds no s’acompleixen en cosa de pocs anys o si no hi ha gaire jovent en el Procés Constituent, perquè per a ser ferment i llevat de transformació –cosa que s’efectua sempre a nivell subatòmic, on, segons els científics, tot funciona d’una altra manera– l’edat i el temps no compten.