Si em pregunten a mi, diria que la presidenta de la Diputació de Lleó va morir per causes naturals. Perquè quan dediques la teva vida a acumular sous, prescindir de la teva obligació de servir als ciutadans i guanyar-te enemics passant per sobre de tothom per aconseguir els teus capricis, és natural que algú acabi petant i fent-ne una de grossa. Com a mínim, és natural que, de tant en tant, un dels molts petits dictadors que pul·lulen per la nostra política acabi pagant les conseqüències dels seus actes. Després hi ha la campanya de censura a Twitter que ha intentat promoure el ministre Fernández-Díaz arran d’aquest cas.El bo d’aquest govern és que són tan barroers, tan incapaços de maquillar les intencions reals, que se’ls veu venir d’una hora lluny. Si ho haguessin fet bé, perseguint totes les amenaces de mort reals que podem trobar a la xarxa, ara podríem estar reflexionant sobre els límits de la llibertat d’expressió i sobre si a Twitter tot s’hi val o si ens hem passat de la ratlla.

Però quan veus que, en lloc d’això, es dediquen a detenir un jove de 21 anys per dir que cal matar alguns caps del PP (amb noms i cognoms, sí, però en cap moment dient que ell tingui intenció de fer-ho) i, en canvi, passen per alt amenaces de mort directes, reals, “Jo et faré això”, a personalitats com Xavier Sardà o la periodista Ana Pastor, el llautó és visible als ulls de tothom: simplement volen que agafem por, que deixem d’expressar la nostra ràbia contra els qui ens oprimeixen, que no tinguem ni el dret de queixar-nos, com quan fan que les manifestacions acabin sistemàticament amb càrregues policials per criminalitzar-les i treure’ns les ganes d’anar-hi. Doncs, no senyor: no dispareu ningú, però cagueu-vos en la mare de qui s’ho mereixi. És el nostre dret i, tal com està el panorama, gairebé el nostre deure.

[article publicat al núm 372 de SomGarrigues]