Segons els astrònoms molts dels punts lluminosos que veiem resplendir al cel nocturn, quan el mestral l’ha deixat ben net, corresponen a astres o planetes que ja s’han extingit. Les explicacions d’aquests savis de l’astronomia, però, no resten ni una engruna de màgia a l’espectacle meravellós que suposa contemplar com brillen damunt nostre aquests cossos celestes ja desapareguts.
Al món tan peculiar que va construir Manel Giné, recentment traspassat, jo crec que li succeirà el mateix: seguirà resplendint durant molt temps, fins i tot quan costi ja recordar la persona que va engendrar-lo. És a dir, quan potser ja s’haurà esvaït la memòria lligada a la corporeïtat del Manel, la projecció més espiritual i profunda d’allò que va inculcar i conrear seguirà perdurant.
Els qui hem tingut la sort de tenir-lo com a mestre, amic, còmplice, conciutadà i compatriota ens costarà oblidar la capacitat que tenia per crear i recrear els seus propis mons. Uns mons molt personals, íntims, subtils, delicats i vaporosos. Uns mons fets de lectures secretes, sentiments fràgils, conviccions profundes i conductes tossudament exemplars.
La majoria o bé tendim a queixar-nos amargament del món que no ens agrada o bé pretenem transformar-lo, però sovint ens entestem a fer-ho sense haver-nos transformat abans nosaltres o volent-hi implicar els altres gairebé a la força. El Manel, en canvi, procedia d’una altra manera. En lloc de queixar-se de la televisió escombraria, la substituïa per la lectura o la música clàssica. En lloc de criticar el malbaratament energètic, usava tothora la bicicleta. En lloc d’abominar dels horaris intempestius, en practicava uns altres de radicalment oposats i adaptats al cicle solar. En lloc de plànyer-se del mal català que hom parla, n’emprava un de polit i d’endreçat. En lloc de neguitejar-se per la manca de memòria històrica del nostre poble, es dedicava en cos i ànima a divulgar-la i destapar-la. En lloc de fustigar el consumisme, havia fet de l’austeritat i la frugalitat un hàbit de vida quotidià. En lloc d’amargar-se per la pàtria plena i lliure pendent, havia decidit viure i actuar com si ja ho fos. En lloc de predicar les virtuts de la natura, procurava viure-hi en comunió, amanyagant-la. En lloc de denunciar la realitat prosaica, s’amarava d’una altra realitat sensible i poètica on hi cabien tots els anhels.
I tots aquests mons tan personals que havia creat i recreat, els compartia amb la seva bonhomia inesgotable i sense pretendre imposar-los a ningú. Seduïa amb l’exemple, la coherència i la naturalitat amb què practicava allò que altres diuen desitjar però que mai no acaben de materialitzar. Enfront, doncs, dels qui prediquen que si no t’agrada el món has de provar de canviar-lo amb proclames estridents i accions aparatoses, ell havia optat per una altra filosofia vital. La seva recepta consistia a bastir-se un món propi i oferir-lo amistosament, sense pretendre alliçonar qualsevol que per afinitat, curiositat o necessitat volgués pouar-hi. A més, posava especial cura a oferir-lo als infants i als adolescents, als quals transmetia somnis i obria horitzons que els ajudessin a volar més alt i més amunt, fins on allò superficial i purament material es veu molt petit, però allò altre que tenim per inabastable resulta que es pot tocar amb la mà.
Ell, doncs, ja no hi és, però els seus mons, que sortosament ja són, encara que només sigui una mica, també els nostres, seguiran il·luminant-nos i obligant-nos a viure drets, a aixecar el cap i a mirar ben lluny i alhora ben endins.