Fa uns dies la Generalitat de Catalunya va posar en venda uns bons d’inversió, disponibles per a tots els ciutadans. No sóc un expert en economia i mai he acabat d’entendre com funcionen aquestes martingales en què tu pagues diners a algú que te’ls torna amb beneficis i, per art de màgia, aquest algú també hi ha sortit guanyant. Així que no sé si en Montilla i els seus ho fan perquè realment no tenen ni un ral a les arques, pel nostre bé, o perquè la gent, subconscientment, associï la paraula “bons” amb el govern actual i els torni a votar (seria desesperat, sí, però després de veure en Montilla a La Noria ja m’ho espero tot). Tampoc m’ajuda a entendre el perquè d’aquests bons l’eslògan que han triat per a la campanya: “inverteix en seny”. Caram, sembla que de sobte han posat el seny en venda, sense fer ni tan sols un referèndum per decidir-ho. Vaig a la web dels bons en qüestió, a llegir més sobre el tema: “Cada poble, cada cultura, té alguna cosa que el defineix, que dóna forma al seu caràcter i el distingeix. El seny ha definit els catalans al llarg dels anys”. Ah molt bé, i ara van ells i, en plena crisi mundial del capitalisme, decideixen posar aquest llegat mil·lenari al mercat. No se m’acut res menys assenyat. Suposo que hauran fet bé els càlculs, però fa tres anys tampoc ningú hagués dit que els grans bancs petarien, i mira ara. Què passa si la Generalitat després no pot reemborsar l’import dels bons? Com ens haurem de sentir els catalans privats del nostre seny? Quants carrers de l’Eixample haurem de col·lapsar manifestant-nos perquè ens el tornin? L’única cosa que em tranquil·litza és que el seny només suposa un 50% del nostre patrimoni històric. Sembla que ja ningú se’n recordi de la rauxa. M’imagino que els nostres governants se la guarden per quan la cosa estigui realment fotuda. Així que si voleu invertir en seny, endavant. Però quan vegeu un anunci de la Generalitat que us convidi a invertir en rauxa, ja podreu córrer a amagar els diners sota la rajola.