10 de juliol de 2010. Més d’un milió de catalans es manifesten al Passeig de Gràcia de Barcelona i els carrers contigus després de la retallada de l’Estatut al Tribunal Constitucional. Els crits d’independència i la demanda de més autogovern marquen la marxa. 28 de novembre de 2010. Hi ha eleccions al Parlament. Cap de les forces amb representació parlamentària que s’hi presenta és capaç de recollir, a ulls de la majoria, el sentiment dels convocats i els seus denominadors comuns. CiU, que en la campanya ha centrat el seu missatge en la crisi i ha evitat comprometre’s en temes d’autogovern per no incomodar ningú, parteix com la gran favorita però, d’entrada, sembla disposada a poc més que tornar al peix al cove pujolista de sempre, ara buscant un nou finançament.

El PSC, temorós d’un mal resultat, ha reculat com els crancs i es refugia en un discurs allunyat de posicions catalanistes que –segurament per necessitat i no per convenciment, vista la seva campanya– ha defensat durant set anys al Govern. Montilla pagarà a les urnes haver pronunciat amb l’Estatut o el finançament discursos sobiranistes per acabar fent els mítings de bracet amb Felipe González. Esquerra, a qui el Govern, els dubtes constants de la direcció i les trifulgues internes han desgastat de forma inaudita, en tindrà prou si manté la tercera posició i no és el PP, promotor del recurs contra l’Estatut al TC i de tot el que soni a català, qui ocupa aquest lloc i condiciona les noves majories.

I les noves formacions independentistes, dividides i amb discursos simples o massa personalistes i folklòrics, es conformen amb obtenir algun escó i mantenir la paradeta oberta més enllà del 28-N. La cosa no està, doncs, per tirar coets però també és cert que, cinc anys després del debat de l’Estatut, el país ja no és el mateix per més que ningú sigui capaç de fer-se eco del 10 de juliol. Artur Mas ho sap i si vol aixecar el país (també moralment) no podrà fer veure que no ha passat res i tornar a fer parada i fonda al Majestic.