La innocència que traspuen els ulls dels nens davant les carrosses dels Reis ens entendreix: hi enyorem potser el paradís perdut i per això maldem que els nens no el perdin. La febre consumista, però, en la qual vivim i que acaba contagiant –i de quina manera!– els nens mateixos, aviat els farà perdre la innocència que els adults hi projectem. Ens desvivim per protegir-los de la trista buidor que els espera, les dureses i penes de la vida. Volem que tinguin la millor educació possible, que siguin uns tot terrenys i que no els falti de res, que siguin feliços i, per ells, ens hi deixem la pell. Proteccionisme a ultrança i inqüestionable. Ara, després de l’empatx d’aquestes festes, en què tothom coincideix a dir que ells són els protagonistes, convindria preguntar-nos el sentit de l’empatx. D’on aquest neguit insaciable d’emplenar el temps amb gresca a tot cost i d’una quantitat ingent de regals? Si encara no fos poc, després de Nadal arriba el neguit per empatxar-se de rebaixes. El temps, que fuig irreparablement, se’ns menja vius. Un símptoma que estem socialment (o moralment) malalts és que se’ns fa insuportable l’avorriment. Les rutines es toleren com a mal necessari, però tan bon punt en tenim ocasió, mirem de trencar-les com sigui i hi esmercem tots els esforços. Tot avui gira com mai entorn de la cerca angoixant d’una plenitud malentesa: omplir el temps com sigui, d’activitat, d’espectacle, d’entreteniment, d’esport, de música, de soroll, d’imatges, de cultura… Els sentits no poden deixar d’estar actius, hem d’experimentar emocions contínuament. Totes les emocions menys una: l’avorriment. Com ens inquieta el silenci! O una cosa tan senzilla com aturar-nos a respirar, que podria ser la porta per agrair el do de la vida i fer de l’agraïment la porta de retorn al paradís que havíem perdut! Que l’any nou ens hi vulgui dur! I que ens hi sapiguem avenir!