En plena entrada d'estiu, a les portes de les fogueres de sant Joan, quan comença aquesta flamarada de calitja i les migdiades s'eixamplen lentament, on les hores prenen el regust tebi d'una pesantor molt coneguda, hores d'una penombra pertinaç que fa que l'home, mig endormiscat, sucumbeixi i no se'n surti del tot davant de les preguntes fondes de la vida que, tard o d'hora, la vida mateixa ens posa al davant, ve el diable a recordar-nos la nostra preeminència existencial.

L'hora de la migdiada és coneguda, en la literatura espiritual, com l'hora del diable, en què aquest, molt sovint revestit d'àngel de llum, ens consola amb un llenguatge ple d'humanitat, que permet de justificar-nos davant dels altres. Amb benvolença ens ajuda a erigir-nos-en jutges. I quan l'home s'erigeix com a jutge, en general, és implacable. I quan l'home jutja, el que fa habitualment és condemnar, tot oblidant les mans tacades amb què assenyala els altres.

Tota aquesta reflexió la faig arran de la lectura recent d'un llibre extraordinari, potser la millor novel·la que s'hagi escrit mai, Els germans Karamàzov de Dostoievski, on, entre moltes altres coses, s'hi tracta el tema de la teodicea (la qüestió del mal en el món i d'un Déu que el permeti) i les concrecions més diverses que això té en les relacions que s'estableixen entre els personatges, amb una penetració de l'ànima humana que fa feredat, tot avançant, molt avant la lettre, ideologies que enfosquiren (i de quina manera!) l'Europa del segle XX i XXI.

Aprofito per recomanar-vos aquesta lectura de cara a l'estiu, en la versió meravellosa que en féu el gran Joan Sales, fa poc reeditada i revisada a Club Editor. Que les hores feixugues de la migdiada us trobin en la seva bona companyia i que, davant dels reptes terribles de la quotidianitat, descobrim i visquem l'esperança que no mor.