A poc a poc, al meu entorn proper i no tan proper, vaig veient exemples de gent que aposta per quedar-se a treballar al poble o a la comarca. És gent valenta, que s’ho creu i utilitza els actius més potents del territori.

Hi ha pagesos/es que cultiven cada cop més terra, fan producció ecològica i ja sigui en cooperatives o en iniciatives privades, posen en valor l’oli. I viuen d’això.

I hi ha gent que treballa en altres sectors, en què el turisme entès en un sentit ampli (els ciclistes dels caps de setmana, els de la capital que es queden a les cases rurals, els que s’apropen per les fires de l’oli o la Mostra Gastronòmica, etc.) acaba aportant els calés que fan que a final de mes quadrin els números. I aquí hi cap des d’una cambrera fins a una guia turística (vegeu la contra del darrer Som).

En resum, sector primari i sector serveis, llocs productius i de bancal i llocs de feina formats a la universitat. En comú, tots ells aprofiten el territori d’una forma respectuosa, el posen en valor, es retroalimenten i s’ajuden. I sobretot, fixen la gent al territori.

Sembla clar que com més gent visiti les cases senyorials i els castells, els paratges naturals, les cooperatives modernistes, les construccions de pedra seca... més gent comprarà oli i altres productes de primera qualitat i més gent es quedarà a dinar. I al revés.

És a dir, aquí hi ha un model, una aposta de present i futur. I és en aquest context, recent i creixent, en què, com passa periòdicament, s’intenta projectar una nova agressió al territori. Quan no es un abocador de residus tòxics vinguts qui sap d’on, són dotzenes i dotzenes de molins. Ara toca el torn a una incineradora de residus. No entraré en temes de salut (altres ho faran millor que jo), però sembla evident que per crear quatre llocs de treball, molts més se’n veuran afectats. I mirant la comarca en perspectiva i pensant en models de futur, sembla que un cop més tocarà decidir si la volem hipotecar o volem creure en ella i invertir els esforços on toca.