Fa uns mesos que els companys del Grup de Periodistes Ramon Barnils em van escollir com a president. És en qualitat d’això que vaig tenir fa uns dies la sort de participar com a jurat del premi de periodisme d’investigació. El guardó se’l va endur el treball que, al llarg del darrer any, han fet els companys d’El Periódico de Catalunya sobre els casos de pederàstia a les escoles de la congregació dels Maristes. Unes informacions que van aconseguir transcendir i obligar les administracions a canviar coses. Merescut, per tant.

Entre els treballs seleccionats n’hi havia un, però, que em va fer pensar en el SomGarrigues i en la feina que, arreu del país, fa la premsa local. Els companys de l’AnoiaDiari van presentar un reportatge sobre el finançament (i la impressionant caixa) dels reis d’Igualada. Fer de periodista en un mitjà de comunicació qüestionant les versions oficials o anant més enllà sempre és difícil, encara que el teu diari sigui molt gran, que els protagonistes de la nostra feina hi estiguin molt acostumats i que visquem en una ciutat que permeti passar desapercebut. En el cas de la premsa local això és directament impossible i fer periodisme, anar més enllà, mirar on a vegades no agrada que es faci és tan difícil com necessari. I més si es vol fer des del respecte.

Ho saben bé el Miquel Andreu i la resta de companys que, cada quinze dies, fan el SomGarrigues, que en aquest sentit crec que és exemplar. La nostra comarca, i el conjunt del nostre país, necessiten el periodisme. La seva bona o mala salut és un indicador de la salut democràtica. En el cas de les Garrigues, podem estar ben satisfets de comptar amb un mitjà valent, professional i capaç de liderar, més enllà de la necessària informació de serveis, els successos o les festes, debats de comarca com el de la denominació d’origen, l’alliberament de l’AP-2 o el mapa eòlic. Aprofitem, doncs, aquest periòdic per, com a ciutadans, ser més exigents i crítics amb el que ens envolta