José Martín tenia vuit anys quan, en plena guerra civil, va fugir de Màlaga i va acabar als Omellons amb la seva família com a refugiat. Fa unes setmanes, el SomGarrigues va entrevistar-lo amb motiu de la seva estada al poble que el va acollir durant dos anys, on havia tornat com una mostra d'agraïment. Valia la pena llegir-lo. Encara més recent és la commemoració que la Comissió Ciutadana per la Memòria de les Borges va organitzar al cementiri per homenatjar les víctimes de la guerra enterrades en una fossa que volen senyalitzar. Avui, a les Garrigues, encara toca fer coses així. Queden pocs supervivents del conflicte, però l'ànim de "no reobrir ferides" segueix ben present. I evita que alcaldes afusellats i persones represaliades rebin l'homenatge dels seus veïns.

Fa dos anys, a Torregrossa, on fins al 2013 no es va retirar un monument al·legòric del feixisme, l'historiador cervianenc Josep Rubió no va poder ni tan sols dictar una conferència. Retards difícils d'explicar i vetos així són, sens dubte, la gran derrota de la democràcia espanyola. La transició va ser només això, una transició sense el necessari trencament abrupte amb la infàmia. Es va fonamentar sobre la no revisió de la humiliació a les víctimes i el no qüestionament dels honors dels guanyadors de la guerra. Al funeral de José Utrera Molina, exministre de Franco i destacat militant falangista, una colla de nostàlgics no es van tallar per alçar el braç i cantar el Cara al sol. Aquí més d'un i de dos es van escandalitzar perquè, és clar, a Alemanya o Itàlia això no es podia fer. La bona fe els feia oblidar, però, que allà el feixisme va perdre i els seus líders van ser condemnats. A casa nostra va guanyar la guerra i, ja en democràcia, els seus líders van seguir tranquil·lament instal·lats a les institucions i consells d'administració. El nou país que somiem una majoria de catalans valdrà la pena si fem net i reparem també els condemnats a l'oblit.