L'1 d'octubre no vam tenir el referèndum que volíem. No hi va participar tota la gent que hauria calgut (el no va desertar de les urnes) i no tenia totes les garanties que el govern de la Generalitat havia previst. Però va ser un acte de dignitat que va servir per demostrar-nos a nosaltres mateixos que, amb Espanya, no hi ha cap pacte possible en les actuals condicions. La proposta de referèndum pactat que s'ha fet durant anys per buscar una sortida raonable al conflicte polític no ha trobat cap altra resposta que el no al nucli dur de l'Estat que formen la judicatura, la Casa Reial i el PP i el PSOE. I el referèndum no pactat que l'1-O es va intentar fer com a alternativa va tenir com a resposta una forta repressió, a la qual han seguit gestos fruit de la pressió, com ara el canvi de seu del Banc de Sabadell i de la Caixa.

Els actes de dignitat van associats, molt sovint, a no aconseguir l'objectiu últim que es perseguia, però també legitimen i donen recorregut. El 27-S de 2015, amb el famós 47% dels vots, l'independentisme no va aconseguir tots els vots que esperava i, sense superar la barrera psicològica del 50% dels suports, no es va sentir prou fort per a proclamar de forma unilateral la independència. Calia un plus de legitimitat, i aquest l'ha donat la votació de l'1 d'octubre. Molts catalans vam perdre la por, i l'Estat, amb tot el seu poder coercitiu, va ser incapaç d'impedir que es votés a la majoria de municipis del país. Les urnes van aparèixer i el desig de votar ha estat portada a tota la premsa internacional.

És el moment de Catalunya. Segur que ho tenim més aprop. Però cal saber administrar-lo amb intel·ligència. Ha quedat clar qui és que no vol negociar, i ara ha de quedar clar qui és qui no deixa altra sortida a la majoria parlamentària que optar per una via unilateral. L'error seria fer passos que fessin perdre la raó.