A l'hora d'entrar a l'etapa universitària o dels estudis superiors, se'ns presenta un seguit de decisions a les quals, per força, hem de fer front, i que ens fan plantejar-nos què és el que ens pot aportar cada opció i què estem disposats a posar-hi de la nostra part. I arriba el moment en què toca triar quedar-nos en aquell lloc que ens sembla més o menys familiar o agafar i començar un nou projecte, en una ciutat nova i amb un tarannà nou. La segona opció ofereix un gran ventall de possibilitats inexplorades, i ens obre a experiències a les quals d'altra manera segurament no hauríem tingut accés. I tot això està molt bé, sens dubte, però m'agradaria posar sobre la taula la reflexió de fins a quin punt prenem aquesta decisió per voluntat pròpia, i no per molts altres factors que ens condicionen. Sovint creiem que allà fora hi ha el prestigi, l'èxit, allò que ens podrà elevar com a professionals, i que aquí, a prop de casa, les coses no costen esforç, que ningú ens donarà una placa d'or amb el nostre nom. Aquí sembla que ens resignem a fer-ho perquè toca i ens creem el nostre propi sostre de vidre. Però, la veritat, el prestigi el fem nosaltres. No vulguem relacionar el nom de la ciutat, les sigles d'una institució o la matrícula d'un grau amb el potencial real que pot oferir o que podem oferir-li, i comencem a pavimentar nosaltres el camí que hem escollit per vocació, el nostre projecte de vida.