Tots els diaris en van plens, les televisions n'actualitzen la informació cada minut, a les ràdios sonen debats permanents. Estem davant del tema del moment, i és impossible no fer-hi algunes reflexions que fa temps que són dins nostre.

El jovent de la comarca, generacions com la meva, hem nascut en una època en què l'acceptació general de la postura independentista és pràcticament majoritària, i hem crescut amb això; un atractiu plantejament, sempre de la mà de mots com "llibertat", "democràcia" o "lluita", cada cop menys utòpic, sembla, amb el pas dels anys. Així, doncs, i aquí ve la reflexió, segurament per a molts no va haver-hi un moment de parar-se a pensar i dir: "sí, vull donar suport a aquesta postura perquè els seus arguments m'han convençut". Per a molts, simplement, "ha estat així sempre".

El sentiment sempre ha estat un argument al qual sovint li atribuïm més pes del que té, gens fàctic, molt ambigu i gairebé fal·laç. Per tant, és l'hora, si no ho hem fet encara, de travessar la barrera identitària i sumar-hi també aquelles raons que surten del cap i no només del cor. Com va plantejar Descartes, a vegades cal dubtar d'una sèrie de coses que hem donat per bones des de sempre i tornar a reconstruir el relat de manera analítica, per tal d'acceptar-lo, matisant-lo tant com calgui, o bé, per contra, tombar-lo. Això ja és cosa teva.