Aquest és un setembre que serà estudiat durant anys. Un mes que s'explicarà dia a dia en els llibres d'història que encara s'han de publicar. Però tot això sembla que, de nou, passa de llarg a la nostra comarca.

El procés d'alliberament nacional que estem vivint arriba a les cases garriguenques a través de la ràdio i la televisió. I nosaltres ens convertim en mers espectadors -més o menys il·lusionats amb el tema. Quan volem ser-ne protagonistes, agafem l'autobús per omplir els carrers de Barcelona. La història passa allà.

Ens hem adjudicat un paper a la història que no ens correspon. Podem mirar enrere i trobarem la crema del tren de la Floresta a la Setmana Tràgica o Macià omplint reiteradament la plaça de les Borges Blanques. I si tingués més espai a la columna, seguiria la llista per demostrar que en el passat, les Garrigues ha estat un territori que ha influït en l'esdevenir de la història del nostre país. Però ens hem acostumat a ser un territori a remolc de la història.

Pengem quatre cartells -i dels quatre dos ens els despengen-; algun acte de petit format; puntuals concentracions de suport; alguns alcaldes cridats a declarar -no vull pas banalitzar-ho-; i abans de fer la truita esperem que a Vic trenquin els ous.

Sí, potser sóc molt derrotista. Sí, ja sé que de coses interessants i xules se'n fan. Sí, de gent organitzant-se n'hi ha. Però potser també ens falta una mica de sacsejada a tots plegats. Perquè tant de bo el dia que es publiqui aquest article la realitat m'hagi fet quedar malament.