L'altre dia vaig anar a Barcelona a una espècie de reunió on hi havia agents de promoció de l'economia social i cooperativa d'arreu de Catalunya.

Jo hi participava en nom de Ponent. Sense cap mena de dubte, un dels territoris més deserts en existència d'iniciatives ja creades. Sense cap mena de dubte, nosaltres, a Ponent, som dels que tenim una tasca més difícil en el foment de l'economia social i solidària. Bé, ja m'enteneu. És el que tothom comenta per aquí.

Comença la ronda de presentacions. Tenim Catalunya dividida en catorze territoris i cada un d'aquests hi és representat. Molts comencen la seva exposició dient: "El nostre territori és molt difícil." I si no ho diuen al començar l'exposició, ho diuen abans d'acabar-la. A Barcelona hi ha molta competència, a les Terres de l'Ebre poca emprenedoria, l'àrea metropolitana socialment complicada, i així, fins a tretze.

Finalment, arriba la presentació del catorzè territori, el nostre: Ponent.

Un territori de tradició cooperativista on, no fa més de cent anys, les persones es van associar per cooperativitzar la comercialització de la producció agrària. Amb una densitat de població que ens facilita estar totes enxarxades i que aquesta xarxa personal sigui realment potent. On la gent dels pobles encara intercanvia productes amb lògiques no capitalistes.

Perquè, de què hagués servit dir el contrari? Potser ja ha arribat el moment de deixar de justificar-nos en com ho tenim de difícil. Treure'ns aquestes cuirasses que en les últimes dècades ens hem anat construint en l'àmbit discursiu. Revertir la dinàmica per començar a construir el discurs en positiu.