El resultat és que pràcticament ha desaparegut del nostre imaginari col·lectiu tot un ventall fruiter que va ser conegut per alguns de nosaltres quan érem nens i que avui dia és quasi clandestí; o accessible tan sols als qui conserven amb cura els últims exemplars d'arbres o arbustos que durant segles van conformar part de l'univers cultural dels nostres avantpassats amb fruits com la codonya, la serola o sorolla, la serva o sèvia, la móra d'esbarzer, la magrana, la figa de pala, el gínjol, el caqui, el lledó, la cirera d'arboç, el murtó i la nyespra.
Daniel Climent Giner. "El codony. La fruita de la tardor". Dins d'Herbari, viure amb les plantes.

Hi ha moments que portem gravats de forma especial, des dels primers compassos de la nostra vida plenament conscient. Són els records d'infantesa als quals feia al·lusió l'Ovidi. Potser no recordarem el lloc i el moment exactes o la literalitat de les paraules pronunciades, però sí que podem rememorar els estats d'ànim, la sensació de benestar i llibertat, el degoteig sensorial d'olors, gustos i textures, tot banyat per la llum del moment. En el cas que els records hagin quedat enterrats per l'acumulació dels anys passats, sempre poden emergir de cop i volta, en qualsevol instant, al més pur estil proustià. Doncs bé, un dia passejant entre oliveres, quan el projecte de les Basselles encara estava al cel de les oques, vam ensopegar amb la servera (Sorbus domestica) tota carregada de serves. Allí es va acabar el misteri. Aquells eren els fruits que la Roser menjava de xicoteta al tros, al davall mateix de l'arbre, tocant a marge, amb el seu padrí Josep (lo Casas), quan l'acompanyava a collir ametlles. Des d'aleshores vam esdevenir uns entusiastes divulgadors de les grandeses d'aquest arbre i els seus singulars fruits. Vam plantar-ne de seguida i mai cap visitant de les Basselles ha marxat cap a casa sense l'extensa explicació de rigor.

Són tantes les coses que podem arribar a dir de la servera que no en tindrem prou amb una sola aproximació. Al camí de Sant Miquel de la Tosca hom pot trobar-hi uns exemplars immensos, ja que es tracta d'una espècie que s'adapta molt bé a la climatologia comarcal, perquè pot aguantar sense problema glaçades antològiques i a la vegada mostra una gran resistència a les altes temperatures i la sequera estival. La servera és un arbre fruiter semidomesticat i sovint podem trobar-lo assilvestrat als marges dels conreus o aïllat en un tros erm i abandonat, al llarg i ample del Països Catalans. Autòcton i originari de l'Europa mediterrània, el sud de Rússia i el nord d'Àfrica, ja fou cultivat durant l'antiguitat per celtes, grecs i romans. Ben aviat es va introduir i adaptar a les regions centreeuropees esdevenint un arbre molt popular, gràcies a les seves múltiples virtuts. Els seus fruits, sempre que siguin consumits en el seu moment òptim de maduració, constitueixen un menjar exquisit, dolç i melós, talment com si fos un producte elaborat. Les serves, de ràpida tendència a la fermentació, també han estat utilitzades en la producció de begudes espirituoses. Finalment, la fusta de la servera, gràcies a unes qualitats immillorables, ha tingut múltiples utilitzacions i, de fet, fou una de les fustes més cotitzades del vell continent, juntament amb la noguera i el cirerer.