Sense que els habitants de la Selva se'ns enfadin podem dir, sense por d'equivocar-nos, que les Garrigues és, per antonomàsia, la comarca amb el topònim de caràcter més marcadament botànic de tota la geografia dels Països Catalans. El garric (Quercus coccifera), també anomenat coscó, coscoll, coscolla, coscollís, coscona, coscoja, garroll, garriguella, garritx, garrulla, garrins, garrits, reboll, alzina borda, alzina revell, bellotera borda, grana, graneta, matorra, malla, aulinella i un llarg etcètera d'altres variants, no només dóna nom a la nostra estimada contrada, sinó també a una comunitat o agrupament vegetal característic, ben definit per part dels fitogeògrafs. Una garriga, genèricament parlant, és una formació arbustiva densa, de poca alçada, que habitualment prolifera sobre substrats calcaris, amb la degradació de l'alzinar litoral, ja sigui a causa d'incendis o estassades massives. També denominat garrigar, moltes de les espècies que hom pot trobar-hi són esclerofil·les, és a dir, de fulla dura (moltes vegades persistent) i entrenusos curts, totes molt ben adaptades a climes secs.

Ara bé, hem de tenir en compte que les agrupacions vegetals no viuen pas aïllades, com si es tractés dels continguts de les diferents provetes d'un laboratori. En aquest sentit, existeix una branca de la ciència anomenada fitosociologia o fitocenologia, que s'encarrega d'estudiar les diferents comunitats vegetals i les seves associacions o aliances, des de tots el punts de vista possibles: florístic, ecològic, dinàmic, cronològic i històric. Existeixen diferents tendències fitosociològiques, però a casa nostra predomina el punt de vista de l'Escola Zuric-Montpeller, també anomenada Escola Sigmatista de Braun-Blanquet. Josias Braun-Blanquet fou un influent botànic suís que l'any 1930 fundà l'Station Internationale de Géobotanique Méditerranéenne et Alpine (SIGMA), amb seu a Montpeller. Pius Font i Quer ja establí contacte epistolar amb Braun-Blanquet l'any 1922. Uns anys després, el 1934, el SIGMA elegí Catalunya com a camp d'estudi per a una de les seves campanyes. Aquest fet possibilità que Oriol de Bolòs, deixeble de Font i Quer, pogués aprendre i col·laborar, estretament, amb Braun-Blanquet.

Doncs bé, així les coses, els estudis fitosociològics van determinar que les garrigues, a casa nostra, apareixen moltes vegades associades indissolublement a les màquies, formant el que s'anomena el Rhamno-Quercion cocciferae, una aliança d'aquestes dues comunitats vegetals, típica d'indrets àrids, amb una pluviometria escassa i poca capacitat de retenció d'aigua, donat el tipus de sòl. La màquia és una formació arbustiva un xic més alta que la garriga, i també més densa, gairebé impenetrable. Aquesta veu d'origen cors (macchia), que a la vegada deriva de la paraula llatina macula (taca), va ser utilitzada per designar els lluitadors antifeixistes francesos (les maquisards) i la guerrilla antifranquista a la península (el maquis), que deixaven enrere els nuclis habitats, per endinsar-se a l'espessor, entre acció i acció.