Amb aquest poderós triangle virtuós l'independentisme té dret a anhelar-ho tot i no ha de tenir por de res; sempre, això sí, que no s'obsessioni amb el com i el quan. Combinant ètica, èpica i estètica, en l'ordre que vulgueu, el moviment independentista ha aconseguit fins ara tot allò que s'ha proposat i el referèndum de diumenge passat n'és una mostra més i no pas de poca rellevància. Qui ho havia de dir que malgrat la por que havien escampat, la repressió d'intensitat creixent desfermada i l'oposició més o menys explícita del setanta per cent dels mitjans de comunicació amb incidència a Catalunya, gairebé dos milions tres-cents mils votants acudirien a unes urnes que alguns havien estigmatitzat.

A la nostra comarca a pesar de la policia dels nacionals, actuant ja com una autèntica força d'ocupació, i de considerables dificultats logístiques, hi va haver urnes, paperetes, cens, prou voluntaris organitzant la votació i nodrint les meses i, sobretot, milers i milers de votants. Altre cop els garriguencs vam demostrar una fidelitat admirable a les institucions pròpies, un amor irreductible per la llibertat i una valentia tan serena com sòlida. Algun dia potser els nostres cronistes locals explicaran una munió d'històries anònimes i personals que revelen un compromís amb la causa de la democràcia i l'autodeterminació impressionants. Jo en conec un grapat d'aquests herois discrets que no esperen ni reclamaran mai cap recompensa i sé que constitueixen el principal pilar sobre el qual edificarem aviat la república dels ideals que ens mereixem més que mai. En nom de tots els qui em llegiu el vull transmetre el reconeixement pel seu patriotisme i les seves conviccions, que ens fan sentir orgullosos de ser els seus amics o els seus còmplices.

Hem d'estar preparats perquè no sabem si el camí cap a la llibertat plena i la república sobirana serà el resultat d'uns quants esprints més o d'un autèntic tour, amb unes quantes etapes d'alta muntanya incloses, on potser caldrà escalar pics verticals on l'altitud provoca vertigen si mires avall. Sigui com sigui, no hem de perdre de vista que la nostra força rau a seguir administrant generosament l'èpica sense oblidar-nos mai de l'ètica ni de l'estètica. El món ens mira, és cert, però tan important és demostrar-li que estem disposats a tot, com fer-ho evidenciant que no caurem mai en la violència, ni en la coacció ni en l'exclusió del qui pensa diferent, té dubtes o fins i tot voldria reduir-nos a ser una regió d'Espanya. Per això ens cal seguir invocant la democràcia, el vot, el debat, la ironia, l'alegria, els drets civils. Són armes molt més potents que les amenaces, l'odi o la coacció i són compatibles amb la fermesa, la valentia, la resistència passiva o els clams i les marxes reivindicatives. Hem de demostrar als nostres adversaris que la nostra no-violència no significa pas que siguem mesells, serfs, covards, febles o temorencs, ans al contrari, perquè només els qui són forts de veritat (de conviccions i de caràcter) són capaços de mirar fit i a fit qui du una porra i pot estomacar-lo, sense recular ni un pam.

Només pel sol fet d'arribar fins aquí ja hem obtingut una gran victòria. Ara cal culminar-ho sense renunciar al què (la sobirania plena) però sense atabalar-nos amb el quan ni amb el com, perquè tot plegat no depèn només de nosaltres i la comunitat internacional i el mateix estat espanyol també juguen un paper important en aquesta partida, que no hauríem de negligir. La darrera decisió només ens correspon prendre-la a nosaltres, els catalans, mitjançant acords de les nostres institucions que comptin amb un ampli suport del teixit civil, però tot allò que puguem assolir de forma consensuada o negociada ens facilitarà la tasca, ampliarà els nostres suports i garantirà la seva efectivitat. Per tant, després de tantes victòries ja només ens resta la definitiva, però em sembla que requerirà una síntesi òptima del bo i millor que ens ha dut fins aquí.