"Si s'agafa el mateix camí, s'arriba al lloc de sempre", per tant, persistir a fer el mateix viatge, sense variar la direcció i el rumb, ens porta al mateix lloc on ja som. I tothom sap el com i el perquè hi hem arribat i les conseqüències que fins ara ha tingut.
Aquests dies he escoltat i llegit el que ha dit i escrit el nou president-delegat de la Generalitat i no sorprendrà ningú si afirmo que no m'agrada gens, no només perquè no comparteixi la seva ideologia conservadora i retrògrada, ni tampoc la seva posició respecte a com afrontar el fet nacional català, ja que això forma part de les naturals discrepàncies ideològiques i polítiques que podem mantenir, sinó que, el que més em preocupa, és la deliberada voluntat que manifesta de continuar amb l'enfrontament i el conflicte que perjudica el conjunt dels catalans i no ajuda gens a resoldre els greus problemes que avui tenim plantejats: la necessitat de mantenir la cohesió interna de la nostra societat que és diversa i plural; la recuperació de les nostres institucions amb un govern efectiu que afronti els molts reptes pendents; generar confiança en la nostra economia per facilitar la tornada de les empreses que han marxat i no agreujar la situació, tot treballant pel seu retorn, d'aquells dirigents polítics immersos en processos judicials i que estan en presó preventiva.
El que hem escoltat i les accions que diuen voler emprendre donen arguments per continuar aplicant mesures coercitives sobre el nostre autogovern i aporten raons als jutges per mantenir la presó provisional, injusta al meu entendre, de diversos exconsellers i dirigents polítics per uns presumptes delictes que encara no tenen una sentència judicial que els confirmi.
Aquesta actitud de sostenella i no enmendalla pot semblar que tingui una certa èpica, o potser sigui el preu per determinats suports, però és un greu error polític que tots pagarem molt car.
Si jo compartís el seu ideari, que no és el cas, el primer que intentaria és recuperar la plenitud del nostre autogovern, gestionar bé les competències de què disposem i governar amb rigor per a tots els catalans respectant les lleis que ens hem donat; tot seguit restabliria el diàleg amb els grups polítics i socials i amb el conjunt de la societat catalana, per acordar uns objectius de país plausibles i que suscitin una àmplia majoria; després garantiria a les empreses la seguretat jurídica que és la base per exercir l'activitat econòmica i generar riquesa i benestar i, sobretot, perquè a molts ens dol, no faria res que perjudiqués la situació dels polítics que malauradament estan en presó preventiva. I això només s'aconsegueix desmuntant els motius que poden justificar-la: el risc de fuga, la fugida de Puigdemont i altres no hi ajuden gens, però els que estan presos sí que han assumit la seva obligació com a ciutadans; la destrucció de proves, avui això és impensable, i la possible reincidència, que és el que ha argumentat el jutge per mantenir-la.
Quim Torra pot creure que com pitjor estiguem, millor anirà per la seva causa i erra de ple. En això penso que diputats que l'han votat, d'ERC i PDCAT, hi discrepen però estan entrampats en una dinàmica que no els permet dir-ho públicament i, en lloc de mirar d'ampliar la base social que doni suport a les seves propostes, que és l'única manera que a la llarga puguin reeixir, pensa que l'estratègia de l'enfrontament el pot afavorir. Però que no veu on ens ha portat fins ara? Han canviat les circumstàncies o els suports que permetin pensar que sigui possible una altra DUI? No, els suports són els mateixos. La majoria de catalans i catalanes no està per aquesta aventura, la Unió Europea i la comunitat internacional no donen suport a aquest procés i a les institucions de l'Estat hi ha les mateixes majories.
Per què no som una mica pragmàtics i explorem altres camins? Antoni Gramsci deia que "el pragmatisme consisteix a saber que, si fas cops de cap contra un mur, el que es trenca és el teu cap i no la paret." Val la pena reflexionar-hi.