He escrit aquestes ratlles dilluns i a vostès els arribaran el cap de setmana. Són massa dies per parlar d'una actualitat política que canvia cada quart d'hora. Tot i que m'agradaria, no ho faré per respecte als lectors que ja la deuen haver pogut seguir pels mitjans que tenen més immediatesa.

La premsa comarcal té una altra funció. D'una banda ens apropa les notícies que es produeixen en aquest àmbit i que sovint els mitjans nacionals obliden i, de l'altra, ens permet plantejar o analitzar qüestions més atemporals, que també poden merèixer el nostre interès. En aquesta línia voldria aportar la meva reflexió, sense obviar l'actualitat, des d'un punt de vista més allunyat del soroll quotidià.

La voràgine dels esdeveniments polítics i socials que viu el nostre país condiciona de manera inexorable la nostra vida diària. Tot gira al voltant del mateix tema. En les converses, reunions i actes socials se'n parla. Les posicions estan absolutament definides i tothom ja ha pres partit. Són monòlegs en què cadascú exposa les seves raons sense escoltar les de l'altre. Sembla que tothom s'hagi refugiat en la seva trinxera, amb els seus, i esperi que arribi algú de fora que els tregui d'aquesta situació. I no pel fet de desitjar una cosa intensament aquesta es fa possible!

No hi ha altres qüestions d'interès, problemes per resoldre, o bé objectius per plantejar i assolir que provoquin la nostra atenció? Segur que hi són, però em temo que avui és impossible fer-los sortir a l'agenda de les nostres prioritats. I per això, sense discutir la importància de l'enrenou que vivim i patim des de fa mesos, crec seria l'hora d'acceptar el principi de realitat (aquell que diu que les coses són com són i no com voldríem que fossin) i tots plegats miréssim de sortir de les nostres còmodes posicions (que no són altra cosa que un atzucac), escoltar les raons dels altres i obrir un diàleg franc i serè sobre allò que realment pensem i creiem de la situació del nostre país i dels seus ciutadans.

Sóc conscient que ens movem en el terreny de les emocions i de piulades ràpides i breus, per tant, cal que tots emprem les mateixes eines dialèctiques, però sobretot cal que partim de la veritat. Cal oposar idees a ideologia, arguments a les emocions i l'ètica a l'engany.

No podem embadalir-nos permanentment pensant que fem història cada dia i que tenim tots els somnis a tocar. Tot passa molt de pressa i les pantalles se succeeixen de manera que una ens fa oblidar l'altra i ens mirem i remirem nosaltres mateixos, sense veure allò que passa al nostre voltant.

Ens hem oblidat de la crisi econòmica, de l'atur, del patiment de la gent, de la marginació i la pobresa, de les retallades, de la corrupció, de les guerres, dels refugiats, de les migracions, etc.? Per què no acceptem que la vida és allò que passa mentre fem altres plans?

Si fos així ben segur que es rebaixarien moltes tensions, els debats anirien per altres camins i s'obririen nous espais de diàleg, amb confluències i discrepàncies diverses, que respectarien millor la pluralitat de la nostra societat. Perquè d'això es tracta; de blasmar el pensament únic i d'entendre que podem pensar de manera diferent, tot compartint uns valors que ens són comuns.