Colpit pels atemptats de Barcelona i Cambrils del passat 17 d'agost, els dies posteriors he seguit amb atenció totes les informacions que els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens oferien. També les declaracions de responsables, i no tan responsables, polítics i policials. En general, massa xerrameca en uns moments en què calia un pietós silenci per respecte a les víctimes i per deixar treballar els cossos de seguretat en la seva missió de detenir els terroristes que havien provocat la massacre. Aquest excessiu soroll no ha ajudat gens la unitat i cohesió que tota societat necessita per afrontar el dolor que se li havia provocat.
Davant unes circumstàncies tan greus no és obligatori, ni necessari, que tothom hi digui la seva. Només han de parlar aquells a qui estrictament els correspon i prou. La resta crec que, amb el nostre silenci, havíem de donar el condol i el suport a les víctimes i els seus familiars, mostrar el nostre rebuig a tot tipus de terrorisme, en aquest cas el gihadista, i col·laborar amb els cossos de seguretat en tot allò que pogués ajudar a detenir els culpables o evitar nous atemptats.
Temps hi haurà per analitzar les causes i circumstàncies d'aquests atemptats i si la gestió d'aquesta crisi ha estat l'encertada. Ara no és el moment de cercar responsabilitats polítiques, judicials o policials, si és que n'hi ha hagut, però estic convençut que, amb tota la serenor necessària, caldrà estudiar, i si cal rectificar, les mancances que es detectin per tal d'intentar evitar-les en el futur. Admetre possibles errors no vol dir anar contra ningú, ni contra cap causa. Cercar la veritat és una obligació de tota societat democràtica. Els nostres governants, per un afany de notorietat o per aprofitament partidista, no poden mentir ni tampoc estigmatitzar aquells que els demanen informació i claretat davant d'uns fets com els que hem patit.
El risc zero no existeix i menys en aquest tipus de terrorisme que ha colpit i segueix colpint arreu del món. Tots els països i tots els serveis de seguretat estan en alerta, però per desgràcia accions suïcides similars s'han produït en molts indrets del nostre entorn sense que hagin estat motiu d'aprofitament electoral o partidista.
Tots sabem que aquests atemptats són molt difícils d'evitar. No es tracta, només, de posar més o menys obstacles als carrers, incrementar la presència policial, reforçar els serveis d'informació o d'augmentar la col·laboració internacional. La complexitat d'aquest fenomen necessita, també, la unitat i la complicitat de tota la societat que n'està amenaçada i en aquesta direcció s'han de dirigir tots els esforços.
Els Mossos d'Esquadra i les Policies Locals, responsables de la seguretat ciutadana al nostre país, mereixen el nostre suport i reconeixement. La seva actuació ha estat, en general, adequada i correcta. El seu intens treball i l'esforç esmerçat han donat el seu fruit. Els serveis d'emergència van actuar amb eficàcia i celeritat. A tots ells la nostra gratitud. La resposta de la ciutadania, especialment en els centenars de pobles, viles i ciutats on es guardaren minuts de silenci, ha estat exemplar.
La manifestació de Barcelona, en canvi, fou manifestament millorable. El debat polític que es viu al país, al marge de la posició que cadascú mantingui, no hauria de resultar afectat pels atemptats. Qui sigui autonomista, separatista, federalista o unionista té dret a defensar la seva posició i a confrontar-la amb la resta. Aquesta és l'essència de la democràcia i no poden impedir-ho els terroristes de l'ISIS i els seus sequaços, però no hauria passat res per guardar uns dies de dol i de respecte abans de tornar a la normalitat que els terroristes volien impedir.
Potser tots plegats hauríem de reflexionar sobre què ens ha passat. Podem enorgullir-nos de moltes coses, però també ens cal una mica més de serenor i d'humilitat per reconèixer que hem sabut posar bé la bena, sense oblidar però que no hem pogut evitar la ferida.