Durant unes setmanes, els taxistes i la seva vaga s'han convertit en el tema estrella de l'estiu, amb bastants més matisos que el segon de la llista, el "què és aquesta calor?". El picantet li han posat factors inusuals en aquests casos com l'ús de violència (no policial, vull dir), l'antipatia que desperta el col·lectiu o el fet que un model de negoci antiquat i injust, que acumula anys subcontractant llicències i generant amb elles una bombolla de preus incomprensiblement no regulada, protesti contra un altre model de negoci modern i sensiblement millor per al consumidor, però igualment injust amb els seus treballadors, el típic llop multinacional amb pell de corder liberal. No sé si els taxistes, amb un sindicat majoritari on hi manen ex-Boixos Nois i altra gent que no voldríeu de veïns d'escala, saben que ataconar la competència se surt del llibre d'estil de les vagues, o si els ha passat pel cap la possibilitat d'unir-se a l'enemic i fer front comú a l'autèntic enemic, el Govern que permet la precarietat d'uns i altres. Potser no saben el que quedaria bé fer, però dècades d'escoltar passatgers de tota condició humana amb la COPE sonant de fons els han donat una visió molt clara del que realment funciona en aquest país: frenar el progrés i mantenir l'estat de les coses mentre jo me'n pugui beneficiar, que el futur no l'ha vist ningú i quan arribi amb sort ja no hi sóc. I fer-ho amb una particular barreja de victimisme, amenaces i violència, sabent que la primera Llei del Ministeri de l'Interior diu que la possibilitat d'una càrrega policial és inversament proporcional a la corpulència, agressivitat i orientació cap a la dreta dels subjectes a reprimir. Per tant els auguro un èxit absolut en la regulació sectorial del mes vinent, mentre els vianants seguirem protegits de la possibilitat que el malvat servei d'Uber o Cabify ens reculli on volem i, amb un preu tancat d'entrada, ens dugui amablement al nostre destí.