Fa un parell de mesos que estudio per oposicions, i dominar el temari general implica inexorablement familiaritzar-se amb una bona part del text de la Constitució espanyola. Es tracta d'una experiència dura, però interessant. S'hi descriu una societat utòpica al nivell de la dels hòbbits a El Senyor dels Anells, on la justícia, la igualtat entre tothom, la separació de poders o la recerca del bé comú està garantida per la mateixa existència de la Constitució. "Ostres, de debò que voldria viure en aquest país", penses, i després recordes que ja hi vius, i et preguntes què ha passat. I el que ha passat són més de 40 anys durant els quals els partits polítics, mentre simulaven lluitar entre ells, contra qui lluitaven era contra nosaltres, buscant i trobant la forma d'aplicar el "feta la llei, feta la trampa" i pervertir tots i cada un dels articles del mateix text constitucional que aquests mateixos partits, ben sovint i sobretot últimament, invoquen com si es tractés de les Sagrades Escriptures. Llavors penses que l'estudi de la Constitució hauria de ser una matèria troncal dins l'ensenyança obligatòria, que si la gent prengués consciència que això està passant potser junts aconseguiríem recuperar aquests drets que ens assegura la Carta Magna. És clar que no dec ser el primer que ha tingut una epifania constitucional. De fet, centenars de milers d'opositors abans que jo s'han hagut d'estudiar la Constitució per aconseguir la seva plaça de funcionari, i aquí ningú ha sortit a cremar parlaments ni congressos. Potser l'únic que vull en el fons és que tothom experimenti el mal tràngol de memoritzar un temari tan espès per tenir l'estúpid consol del mal de molts, i el que he de fer és acabar aquest article i tornar a estudiar per aprovar i exercir així el meu dret fonamental a l'èxit individual, un dels pocs que no em garanteix la Constitució, però potser l'únic que la crua realitat encara m'atorga.