ls experts i la tossuda realitat ens alerten de dos problemes, un d'urbanístic i un de social: la degradació dels nuclis antics dels pobles i ciutats, i les dificultats d'accés a l'habitatge per part dels joves. Des de fa alguns anys, en unes quantes ciutats de la Catalunya Vella, s'assaja amb èxit l'anomenada masoveria urbana, una eina que concilia i dona solució a aquestes dues problemàtiques. El concepte ve manllevat de l'entorn rural, del terme masover, vinculat al contracte de cessió temporal entre el propietari d'una finca i la família que l'explotava a canvi  del manteniment del mas que n'esdevenia habitatge, l'explotació de les terres i d'una part variable de la collita.

El canvi de model de vida experimentat en el darrer mig segle amb la generalització de l'ús del cotxe, la recerca d'espai, de llum, etc. ha comportat el trasllat del gruix majoritari de generacions joves a la perifèria de pobles i ciutats. Això ha derivat en una creixent degradació dels nuclis històrics, i en poblacions més grans, en un decrement dels preus que ha generat l'ocupació d'aquestes zones per famílies amb menys recursos. Aquestes zones entren en un cercle viciós: als carrers més antics cada cop hi ha més cases i pisos buits, i quan travessen la ratlla del mal estat, això encara en complica més la venda o el lloguer; cada cop hi ha menys joves. La solució al problema, com més anys duu, més difícil esdevé.

Per tant, per què no ajuntar persones amb dificultats d'accés a l'habitatge, principalment joves, amb cases que necessiten reformes o manteniment? La masoveria urbana és un acord entre propietaris i masovers on s'estableix un temps determinat de contracte que justifica una certa inversió de temps, material i recursos humans. I és també un acord entre necessitats: persones que necessiten casa, i propietaris amb cases que necessiten persones que les mantinguin. Com diu l'entrevistada d'aquest número, la masoveria urbana "ha arribat per quedar-se".